L’última foto de Diana Quer
Dilluns s’havia de celebrar el judici per l’assassinat de Diana Quer. Es tracta d’un dels crims més mediàtics dels últims anys, no només per la truculència dels fets sinó per com la família de la noia ha tingut un seguiment continuat de les televisions a causa dels greus conflictes entre ells. L’assassí també ha aixecat una fascinació mediàtica molt inquietant.
No és la primera vegada que en aquesta columna parlem de l’ús de les fotografies de les víctimes i dels assassins en els platós de televisió. Tant a El programa de Ana Rosa com a Espejo público, a Ya es mediodía o als mateixos informatius, és terrible la manera com utilitzen com a reclam per a l’audiència les fotografies de les xarxes socials que es va fer en vida la noia morta. Seleccionen les imatges en què la noia apareix en actitud més sensual, suggeridora o amb menys roba. En diverses ocasions fins i tot col·loquen les seves fotos al costat de les fotografies de l’assassí, establint una mena de diàleg visual entre els dos personatges que fa mal als ulls. Sortir retratada amb el rostre ple de felicitat i els ulls d’alegria i en actitud seductora al costat de qui t’ha matat és d’una crueltat informativa que hauria d’avergonyir els que la practiquen. Però el que vam veure dilluns a Espejo público és pervers, no només com a mala praxi periodística sinó pel significat que adquireix el missatge que llançaven a l’audiència.
Només de començar, Espejo público anunciaven amb energia que havien aconseguit l’última fotografia que s’havia fet Diana Quer amb el mòbil la nit que va ser assassinada. Ho donaven com una de les primeres exclusives que es reservaven al voltant de la investigació i que anirien oferint, esglaonadament, a mesura que avancés el judici. “Esta fotografía es importante por lo que contiene, por el momento en el que se hace y por el contexto que la acompaña”, deia un membre de l’equip del programa. Era un foto que Diana Quer s’havia fet al reflex del mirall de la seva habitació abans de sortir de casa. No se li veia el rostre, només el cos. Duia uns pantalons molt curts i una camisola que només li tapava els pits i deixava entreveure l’escot en primer pla. La imatge ocupava tota la pantalla. Fins i tot la duplicaven i en una de les imatges realització anava fent zooms a la zona dels pits, en un acte morbós i llefiscós. La fotografia no tenia cap importància perquè la roba que et posis no té cap valor a l’hora de ser assassinada. “Es la imagen de Diana Quer antes de morir”, “Esta es la ropa con la que desaparece”, insistien. Un acte de perversitat informativa. No només pel sensacionalisme sinó per utilitzar el cos de la noia com a reclam, per perpetuar la cultura de la violació que s’excusa en la indumentària femenina com a provocació d’un crim. Una nova manera de criminalitzar, no només aquesta víctima, sinó totes les que vindran. El missatge que donaven és clar: aneu amb compte amb quina roba us poseu abans de sortir de casa si no voleu ser assassinades.