Un català desconegut

La nit de Sant Esteve TV3 va emetre Els fills del sol, un telefilm dirigit per Ramon Costafreda i Kiko Ruiz Claverol. La pel·lícula, basada en fets reals, narra les vicissituds del catedràtic de bioquímica Ferran Calvet durant la Guerra Civil. Calvet, nascut a Vilafranca, en els seus inicis va exercir la professió a la Universitat de Santiago de Compostel·la, però les seves idees republicanes i nacionalistes fan que perdi la càtedra quan esclata la guerra. Obligat a exiliar-se, és convidat a tornar sota l’aixopluc d’uns nous laboratoris químics gallecs, que, tot i els seus vincles amb el règim per motius econòmics, acullen el talent de Calvet i d’altres científics per convertir-se en una empresa d’àmbit internacional.

El relat atrapa encara que sigui per la simple curiositat de descobrir un personatge real i la seva història. I, a sobre, encaixa amb l’espectador de TV3, que s’acostuma a delir per les ficcions que passen durant la Guerra Civil. El tarannà republicà i nacionalista del protagonista, que pateix i combat els abusos del franquisme, connecta també amb la sensibilitat de l’audiència de la tele pública en una època en què l’actualitat ens connecta amb la repressió de la dictadura.

Els fills del sol és una producció correcta però molt senzilla en què es fa òbvia una construcció televisiva per optimitzar recursos i reduir costos. La guerra passa sempre fora de camp, només existeix en els diàlegs, i totes les localitzacions són austeres i sense complexitats. Es prioritza l’argument. El càsting és solvent, amb un Pablo Derqui que resulta convincent com a Ferran Calvet. Hi ha cura a l’hora d’incloure la filosofia vital del científic en el relat: l’opció del naturisme, els mètodes educatius moderns, la mentalitat oberta i l’interès per la pràctica de l’esport són elements que s’introdueixen molt bé en el guió sense forçar-los ni verbalitzar-los de manera explícita. De la mateixa manera, els mèrits científics i descobriments de Ferran Calvet s’incorporen a la història amb habilitat, sense que els diàlegs caiguin en la síndrome de la Viquipèdia, on els personatges s’expliquen les troballes entre ells com si fessin una ponència. També hi ha un esforç per oferir un context històric a través de la biografia del protagonista. Potser, però, la història més humana s’esdevé de manera massa lineal i senzilla, hi ha una única trama que avança sense gaires sorpreses. No hi ha suspens ni una càrrega emotiva que arribi a commoure l’espectador. És a dir, Els fills del sol aconsegueix crear interès pel personatge, però a nivell narratiu és molt plana. No decep però tampoc entusiasma. Compensa, però, en el sentit que descobreix un català il·lustre i proporciona a l’espectador un producte digne en unes dates nadalenques en què, més enllà de la carn d’olla i els canelons, ens toca empassar-nos força xaronada televisiva.