La veritat televisiva de Harry Quebert
Crítica de teleMovistar+ ha estrenat ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’, la versió televisiva del 'bestseller' mundial de Joël Dicker. La minisèrie agradarà a dos tipus de públics molt concrets: als que sempre prefereixen les pel·lícules abans de fer l’esforç de llegir-se el llibre i als fans dels telefilms de diumenge a la tarda, tipus Estrenos TV. ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’ té una factura, un càsting, uns acabats i un plantejament de guió que connecta amb el gènere de sobretaula de cap de setmana. No és cap gran producció televisiva però pot generar curiositat, també, entre el públic que es va llegir el llibre per veure com és l’adaptació. Podeu fer-ho perquè només són tres capítols de quaranta minuts. L’argument és l’evolució de la investigació que fa el jove escriptor d’èxit Marcus Goldman de l’assassinat d’una noia fa quaranta anys en un petit poble de la costa de Nou Hampshire. L’acusat és el seu amic, mentor i referent literari Harry Quebert. Goldman s’endinsarà en els secrets de la petita comunitat de veïns per intentar esbrinar qui va matar Nola Kellergan.
Quan t’enfrontes a una adaptació televisiva d’un llibre que has llegit, el principi és el més dur, perquè tot l’imaginari que havies construït a partir de la lectura (sobretot els llocs i els personatges) entra en conflicte amb com la sèrie ha decidit visualitzar la novel·la: els actors i actrius escollits, les cases i els paisatges s’imposen a la idea que tu t’havies fet de tot plegat i de mica en mica et van destruint el record i el substitueixen pel nou relat.
El Marcus Goldman de la televisió (Ben Schnetzet) mai estarà a l’altura del Marcus Goldman que et vas imaginar. I el primer que pensaràs de Harry Quebert (Patrick Depmsey) és que “és aquell que sortia a ‘Anatomía de Grey'. En honor a la sèrie, però, s’ha de dir que la resta de secundaris estan ben trobats, fins i tot la Nola Kellergan (Kristine Frøseth).
Un altre problema de l’adaptació televisiva és la tirania que comporta l’origen literari per a molts guionistes. A ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’ han caigut en el vici més clàssic: ser tan fidels a la novel·la que, a la sèrie, el protagonista, en Marcus Goldman, exerceix també de narrador omniscient i sembla que et vagi llegint fragments del llibre. Han sigut poc hàbils en l’ús del llenguatge audiovisual.
La minisèrie es beneficia i va a remolc del mèrit del llibre: crear una trama d’investigació i misteri, un 'thriller' a l’Amèrica aparentment bucòlica i tranquil·la que amaga secrets i personatges terribles. El ganxo continua sent prou potent malgrat l’argument estereotipat de noia jove i guapa assassinada i comunitat on tothom sembla sospitós i al final és qui menys et penses.
L’únic que justificarà que veieu ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’ és que podreu dir aquella frase tan intel·lectual d'“Em va agradar més el llibre”, fins i tot si no l’heu llegit.