Montserrat

Hi ha un Montserrat del passat, un del present i un del futur. El monestir mil·lenari ha estat alhora un far i un mirall de la societat catalana. En moments delicats, ha fet d’exemple i de guia. I alhora també ha reflectit les llums i ombres del país. Sovint tot barrejat, com correspon a la seva posició preeminent. Les ombres del passat que ara surten a la llum -els testimonis d’abusos a menors- formen part d’aquesta història, que cal assumir en tota la seva dimensió. Igual com Montserrat pot i ha d’estar legítimament orgullós del seu ric bagatge d’espiritualitat, cultura i catalanitat, també ha saber entomar críticament les pròpies errades. Cap obra humana és perfecta.

Les històries que ara està coneixent l’opinió pública es remunten a fa unes dècades. En alguns casos s’haurien produït en els mateixos moments en què Montserrat era refugi de l’antifranquisme. Mentre la comunitat de monjos assumia el risc i la responsabilitat de fer front a la dictadura o d’acompanyar la jove i inestable democràcia, algun dels seus membres pel que es veu anava per altres camins, incapaç de complir amb el vot de castedat. El mal exemple s’hauria allargat durant anys. Per què surt això ara? Perquè tard o d’hora havia de sortir, i avui els temps i la nova sensibilitat ho porten. Aquí i arreu del món. I en tots els àmbits: l’eclesial, l’educatiu, el de l’esport, dins les famílies... Ja no es toleren la por i el silenci. Afortunadament, la sexualitat fa temps que ha deixat de ser un tabú i els abusos a menors són intolerables.

La majoria de les víctimes amb qui ha pogut parlar l’ARA insisteixen que no volen cap mal a Montserrat, però alhora tenen la necessitat d’explicar què els va passar. Necessiten treure’s de dins el malestar dut en la intimitat, com un taca, durant massa anys. D’alguna manera els cal que el monestir els reconegui com a víctimes i que, així, els doni un cert confort moral. Em consta que els monjos són els primers interessats que sigui així. I em consta, també, que no volen viure els propers anys amb una espasa de Dàmocles apuntant el cenobi, pendents que puguin aparèixer nous casos. Toca fer net. Cal que surti tot. El pitjor són les agonies. És de justícia per als qui ho van patir i és una necessitat per al futur del monestir.

És, a més, una oportunitat per explicar el present de Montserrat com el que és: una acollidora família de monjos amb una intensa vida intel·lectual i espiritual, i amb una escolania que és un referent mundial, no només en el terreny artístic, sinó també en l’acadèmic i personal. També pel que fa a la seva transparència, en tots els sentits. Aquests dies, per exemple, els nois han conegut amb naturalitat les notícies sobre els abusos... Cal visitar-la per copsar la bona feina que s’hi fa. Rere el Virolai hi ha tot un projecte formatiu i humà.

Com Montserrat, els mitjans de comunicació també aspirem a ser un far i som alhora un mirall de la societat. Per ser un far cal sens dubte responsabilitat, però també valentia i honestedat. És fàcil ser crític amb realitats llunyanes; és més difícil ser-ho amb el que és proper i encara més amb el que sents com a teu. Però és necessari. Si no haguessin sortit les denúncies a la premsa -i és probable que en surtin més-, el monestir no hauria creat la comissió d’investigació sobre els abusos. La celeritat i seriositat amb què ho ha fet l’honora. Ara cal anar a fons.

La societat catalana vol seguir sentint-se orgullosa de Montserrat, pel qual hi ha un gran respecte i estima. És un referent molt transversal, no només entre els creients. A les portes del mil·lenari, Montserrat té molt a oferir. No tinc cap dubte que d’aquesta sotragada un cop més en sortirà enfortit.