Claustres universitaris: compromís i dignitat

Que vuit universitats catalanes es posin d'acord per firmar un manifest en resposta a la sentència no solament és notícia, sinó que es veu que és motiu d'escàndol. Les declaracions universitàries no acostumen a tenir gaire ressò en l'opinió pública, si no fos que aquest cop més de mil persones han signat una carta en contra del manifest dels claustres, entre elles, molts professors universitaris de tot l'estat espanyol i altra gent de professions diverses, també d'arreu, que es queixen perquè, segons diuen, el manifest posa en perill la llibertat ideològica. Qüestionen la representativitat dels claustres dient que els representants no han estat elegits en funció de les idees polítiques.

Hi ha moltes maneres d'exercir la democràcia a la universitat. El rector representa la institució, perquè és elegit per tothom. El consell de govern –l'òrgan executiu– la representa, perquè hi ha degans, elegits per les facultats; membres claustrals, també elegits, i l'equip de govern, entre d'altres. El claustre també la representa perquè el professorat, el personal de serveis i l'estudiantat elegeixen els seus membres sabent què pensen i qui són. Les facultats, els departaments, tots tenen procediments per elegir consells i directors. Hi ha pluralitat d'idees i de posicions, que s'expressa amb el vot. Tothom, a la universitat, sap qui vota i què pensa, és com un gran poble on tothom es coneix. Mai els elegits no representen totes les ideologies i posicions, només les majoritàries, com en qualsevol institució.

Ara el destacable és que les universitats s'han posat totes d'acord, però no és la primera vegada que es pronuncien sobre fets que afecten tota la societat. L'estatut de la UB, per exemple, diu que una missió dels claustres és pronunciar-se sobre fets de transcendència social. Això, la universitat ho ha fet des dels seus orígens. Ens hem de preguntar, doncs, on és el problema. La Universitat de Barcelona va aprovar, el 1990, una declaració a favor del projecte no de llei del Parlament de Catalunya sobre l'autodeterminació. Ho va fer amb una majoria aclaparadora, com ara. No hi va haver cap enrenou. També va aprovar un manifest sobre la guerra del Golf, el 1991; una declaració de solidaritat amb el poble de Chiapas, el 1995; un manifest sobre el bloqueig de Cuba, el 1996, i el 2008 va demanar la supressió del delicte d'injúries a la Corona i d'ultratge a la bandera, i la petició d'arxivament de la causa dels encausats, així com el respecte a la llengua catalana en tots els àmbits de la justícia, tot això amb gran debat. El 2014 va aprovar, també amb controvèrsia, una declaració que instava a retirar el projecte de llei de reforma de la llei de l'avortament. El 2017 i el 2018 va aprovar declaracions per la llibertat dels presos i l'arxivament de causes judicials. Ho ha fet sempre amb debat i ha acabat en votació, gairebé sempre secreta. Mai no hi ha hagut l'enrenou d'ara.

Si la universitat vol complir la seva missió educativa, ha de poder parlar de tot, encara que sigui difícil. La mateixa dificultat educa, sempre que sigui des del respecte i la pau. A la universitat hi cap tot, excepte la mentida i la violència. Discutir la legitimitat del claustre per defensar drets és negar la funció crítica i el compromís social de la universitat. No dir res, ocupar-se només dels aspectes tècnics universitaris, això també és fer política. Una de les missions de la universitat, amb totes les seves diferències, és participar en el debat públic, sobre allò que afecta la ciutadania i en defensa dels drets bàsics, no solament legals, sinó també ètics. Parafrasejant Terenci, res del que li és social no li és aliè. Pot parlar de tot i ha de parlar de tot. Les universitats han de dedicar-se a la cultura de la pau i, per fer-ho, han d'educar en els valors democràtics del diàleg i, sobretot, del respecte, sempre, a la dignitat de les persones, i això és el que ens diu el dret bàsic al vot. El debat que acaba en votació és un bon debat, i el respecte al resultat és una manera d'ensenyar a construir democràcia.

Preguntem-nos què hauria passat si el resultat de la votació hagués estat diferent, si hagués sortit que no. Era perfectament possible. S'ha presentat una denúncia contra els rectors d'algunes universitats per aquest manifest. ¿Si hagués sortit que no, hauria aparegut la mateixa carta i la mateixa denúncia? ¿Si no haguessin perdut, també haurien estripat les cartes?