Hem descobert que la bioètica era de debò

Professionals sanitàries d'Urgències a l'Hospital de Bellvitge durant la crisi per la pandèmia del covid-19
i Montserrat Esquerda
02/04/2020
4 min

En molts pocs dies, ni tan sols setmanes, ens ha canviat el marc de referència en què vivim. Joan Didion, autora del llibre L’any del pensament màgic, va escriure: “La vida canvia ràpidament, la vida canvia en un instant. T’asseus un dia a sopar i la vida que coneixes s’acaba”. Tots compartim potser aquesta sensació, aquests dies: ens vam asseure un moment i quan ens vam aixecar de la cadira, la vida que coneixíem havia desaparegut.

Però on aquest canvi ha tingut un impacte més ràpid i gran és l’àmbit mèdic. Algunes conseqüències de la pandèmia van arribant amb el temps, com el devastador xoc econòmic, però al món sanitari el canvi ha estat aclaparador. El marc amb el qual exercíem les diferents professions sanitàries ha desaparegut, des dels estàndards en l’atenció als pacients fins als paràmetres per prendre decisions, passant per la mateixa seguretat personal o la disponibilitat de material per poder treballar.

Potser érem conscients de la fragilitat de la persona, però no érem conscients en absolut de la fragilitat de la societat i de la nostra medicina.

Ens hem trobat davant la necessitat de, en molt poc temps, desenvolupar nous marcs de referència, i la bioètica, o els valors, fonamentació i arguments amb què s’estableixen aquests nous paràmetres, és crucial.

Ens ha calgut passar d’un paradigma de medicina occidental, amb una enorme disposició de recursos biotecnològics, a un paradigma de medicina de catàstrofes, amb un desequilibri clar entre recursos i demanda, amb dos focus principals, diferents però tots dos crucials: d'una banda, l'escassetat de mitjans de protecció per als mateixos sanitaris, i de l'altra, la manca de recursos suficients, principalment per al tractament intensiu de malalts crítics.

El primer focus és clar, no ens podem permetre la manca de mesures de protecció per als professionals per mil raons, però fins i tot per un argument egoista: si els professionals emmalalteixen (i tenen un risc d’emmalaltir molt més elevat) es perdrà capacitat de resposta a la pandèmia. Cal augmentar tots els esforços possibles i des de totes les bandes, perquè qui hagi d’anar a treballar, precisament al mateix epicentre del problema, hi vaig protegit.

La qüestió dels recursos escassos és més complexa. De fet, fins a la pandèmia, la majoria de decisions clíniques es prenien des d’un marc basat en l’ètica clínica, molt enfocat a la relació individual i la presa de decisions per a cada persona. Ara hem passat a un marc d’ètica de la salut pública, que posa més el focus en la comunitat i en què els criteris de presa de decisions es basen en la distribució justa i equitativa de recursos en el si de la població.

I aquí ve la pregunta clau: a qui cal prioritzar? Aquests dies han anat desgranant-se diferents documents i posicionaments, i pràcticament tots manegen el mateix rerefons: si hi ha pocs recursos, cal destinar-los a qui més benefici en pugui treure.

Cal valorar qui se’n pot beneficiar i a qui els recursos crítics potser ja no li poden aportar cap millora. Malgrat que l'avaluació ha de ser concreta per a cada persona, pot i ha de tenir criteris compartits, criteris que diversos documents han anat exposant, com ara la situació clínica prèvia, la presència d’altres malalties prèvies, indicadors de bona resposta al tractament o l’edat, encara que no exclusivament l’edat.

Ens costa acceptar-ho, com a societat, però encara els costa més als professionals portar-ho a terme. Per això la necessitat de comptar amb guies, protocols i equips de suport a les decisions o amb els comitès d'ètica, que ajudin els professionals quan han de prendre decisions terriblement difícils.

I més enllà de l’assignació o no a tractament de cures intensives, cap pacient hauria de quedar-se sense cuidar. En aquest sentit, el següent gran repte ètic és com es pot dignificar el fet d'emmalaltir i el final de la vida en moments de pandèmia; com es ponderen el risc de contagi dels familiars i l’acompanyament del seu familiar; com s'evita que hi hagi persones que moren soles; com es poden trobar recursos que ajudin a fer el comiat, i evidentment el dol.

I més enllà de la urgència de la pandèmia, encara se'ns presenta un altre plantejament: com donem resposta a les necessitats de salut de la població, que aniran emergint i que si no s’atenen acabaran donant més complicacions. Com reinstaurem un mínim de normalitat dins de l’anormalitat per evitar que hi hagi un mal afegit si posposem l’atenció d’aquelles persones amb altres malalties (oncològiques, mentals, cròniques o també de l’àmbit social). Caldrà posar més esforços encara en buscar solucions, des de la consulta per telemedicina fins a les xarxes de suport.

Però tot això té un cost clar i directe en els professionals sanitaris, que assumeixen no tan sols un sobreesforç físic i psicològic (la por al contagi, al contagi dels familiars, la culpa, l'angoixa), sinó també un distrès moral, és a dir, l’angoixa que es viu quan s'han de fer accions que violenten el propi codi ètic o moral, quan no es pot donar aquella atenció que es considera mínima, quan s’ha de conviure amb una dosi elevada de patiment.

En aquest moment ha quedat palès que les professions sanitàries tenen un important component de bioètica, de valors i actituds, del “saber ser”, i no tan sols de coneixements, però que això mateix comporta un desgast al qual també s’ha de donar resposta.

Tot això passarà, i tornarem més o menys a la vida de sempre. Diuen que canviaran paràmetres, però que molts continuaran igual, amb els mateixos problemes de sempre o agreujats per la crisi econòmica. Però en el món post-covid, que arribarà, el que sí que segur que caldrà és replantejar-se com es cuiden les professions sanitàries. Això implica un debat a fons sobre l’equilibri entre allò que la societat els demana i allò que se'ls ofereix a canvi (precarietat laboral, sobrecàrrega, burn-out). El temps ho dirà, i molt.

stats