Les aigües tèrboles del delicte
Sento un gran respecte per les polítiques de Seguretat Pública. És tan gran aquest respecte que em costa parlar-vos-en. Hi ha pocs tresors tan valuosos per viure la vida com l’assossec lliure d’amenaces, com la vida col·lectiva sense traces de violència, per això la inseguretat –percebuda o real– esdevé un conflicte de difícil gestió.
En les tèrboles aigües del món delictiu i en les maneres de combatre’l, hi ha la llavor de la claudicació i la llavor del reforçament de les estructures d’organització social avançades. En el com s’analitzen i es resolen les causes de la violència interpersonal i la violència contra la propietat hi rau bona part del concepte democràtic d’autoritat i de cohesió.
La seguretat dona altres seguretats; les expressions d’inseguretat són multifacètiques, els seus estudis multidisciplinaris, els seus orígens multicausals, les seves solucions multisectorials. La societat actual demana solucions ràpides i es tranquil·litza amb la presència de molts policies armats. Evidentment, la policia té la funció ineludible de perseguir les diferents modalitats de delicte i és un element importantíssim per aconseguir identificar i detenir els responsables dels actes que violenten la convivència. La policia ha de disposar de sistemes d’informació, investigació i anàlisi que donin coherència i eficàcia a les seves accions, perquè les ràtzies d’un dia s’emmarquin en un pla més sòlid. Però la policia no és l’únic instrument. La seguretat no és el resultat d’una sola política i la majoria dels operadors de prevenció d’aquestes situacions estan fora de les regidories, conselleries o ministeris de seguretat.
Si concebem la seguretat pública com una ciència social, veurem que és canviant i no hi ha afirmacions que se sustentin en el temps ni tòpics que facin res més que alimentar populismes punitius. Fa dècades, en els períodes de crisi econòmica creixien els delictes contra la propietat; ara des d’algunes agències de seguretat ens diuen que el que creix és la violència interpersonal. Necessitem ampliar els estudis de causes i de conseqüències i hem de rebutjar el simplisme en totes les seves modalitats.
Lluny del soroll, dels focus i micròfons, fa anys vam iniciar un procediment (efímer) de cartografiar el delicte i la violència en determinades ciutats. Tota mena d’acció delictiva era incorporada al mapa dels carrers i places, segons les hores del dia i de la nit, segons el dia de la setmana, segons els esdeveniments lúdics, les circumstàncies socials. En els indrets on apareixia més d’una alerta, hi dedicàvem atenció especial.
Aquesta atenció especial ens portava a analitzar els tipus d’establiments, els graus de compliment de les diverses normatives aplicables a la llicència atorgada, les problemàtiques socials dels compromesos en l’acció i de l’entorn, els indicadors de salut (incloent-hi els diversos tipus d’addiccions), la degradació urbana, la tipologia d’habitatge, la cohesió de veïnat... dels indrets amb més alertes. Així, en la dissecció de la complexitat de la ciutat hi vam implicar inspectors de medi ambient i activitats, de sanitat i habitatge, de treball i fiscalitat, de serveis socials, d’urbanisme i de la policia, evidentment.
La inseguretat neix en els petits racons obscurs, s’expandeix en les xarxes econòmiques de les teranyines de misèria; la suma d’aquestes teranyines permeten vides de luxe dels que treballaran sense defalliment per trencar la cohesió social. Els dirigents dels mercats opacs no fan ni un dia de vacances i creen submons que poden posar contra les cordes l’estat de dret. Cal diferenciar el que és un iceberg del que és un fet realment aïllat i casual... Se’ls ha de combatre amb totes les sinergies intel·ligents que el llarg aprenentatge de voler conviure joiosament ens ha llegat.
A aquesta acció de suma cal convocar-hi la fiscalia i els magistrats, i el poder legislatiu ha de revisar la seva qualitat normativa perquè l’enemic pot ser poderós i es mou perfectament en la tenebra.
La inadequada incorporació del concepte 'reincidència' en la modificació del Codi Penal del 2015 va ser qüestionada per la sentència 481 del mes de juny de l’any 2017 dictada pel Tribunal Suprem. Els cossos policials van viure el contingut d’aquella sentència com la pèrdua d’un instrument per combatre el malestar que provoca la reiteració de delictes lleus que ajuden a generar inseguretat.
Des d’aleshores, el poder polític no ha formulat cap proposta que resolgui la importantíssima qüestió que plantejaven els raonaments de la sentència. La codificació de la multireincidència ja s’havia intentat l’any 2003 i el 2010, sense acabar de resoldre com s’hipercastiga per actes que ja s’havien 'pagat' sense atacar greument la prevalença de la culpabilitat i no la de la personalitat del reu, com havia establert el Tribunal Constitucional l’any 1991. Aquest és un requeriment explícit que el poder polític no ha sabut abordar seriosament, i s’ha instal·lat en la queixa.
Però les normes que regulen el compliment dels horaris, la regeneració urbana, i lleis tan importants com les que prohibeixen el forfet etílic, segueixen vigents. Les prerrogatives sancionadores i l’organització de mecanismes d’acció immediata i eficaç per endreçar les ciutats segueixen vigents. L’autoritat ben entesa ha d’imperar i aquesta autoritat és civil, no porta uniforme.
