De ciutats i dels qui les fan

Em confesso admiradora d’aquella cura en la configuració dels espais urbans que mostrava la cultura grega del segle V aC i moltes altres civilitzacions antigues, però quan tendeixo a sacralitzar-les evito fer comparacions amb unes societats en què es permetien els sacrificis humans i l’esclavitud. Llavors, m’aturo en les medievals i poden trobar-me bocabadada mirant muralles i pensant en les grans guerres i epidèmies.

Per tant, per parlar de la nostra tendència al gregarisme, em situo, doncs, en l’era moderna. Des que l’any 1768 Giambattista Nolli va dibuixar un mapa de Roma invertint els colors, és a dir, va ombrejar amb el llapis més fosc l’espai d’ús privat i va fer blancs i lluminosos els accessibles a tots els habitants de la ciutat, carrers, places i parcs, però també banys, edificis d’ús públic i mercats, va incorporar al debat de la ciutat la noció de vida pública. La mercaderia més important que s’intercanviava era la relació humana, la conversa, la configuració de tradicions que anaven configurant la cultura popular. Nolli va demanar a les generacions futures que prenguessin consciència del que el passat els llegava i no ho destruïssin, ja que era el principal llegat.

Des de llavors, hem fet ciutat sobre ciutat i no sempre hem atès aquesta advertència. Fer centres volia dir respectar els centres existents, fer eixos havia de suposar donar continuïtat física i simbòlica als existents, es tractava d’afavorir una mixtura social i funcional que no permetés la segregació.

El segle XX amb la Revolució Industrial de la segona meitat del XIX, es pot considerar el segle de les ciutats. Segons les Nacions Unides, el segle començava amb una dècima part de la població mundial agrupada en ciutats i acabava amb més d’un seixanta per cent de la població vivint, a vegades malvivint, a les ciutats.

No van servir de res els avisos dels perills de generar desigualtats formulats per urbanistes com Ebenezer Howard o Patrick Abercrombie, que assenyalaven els efectes per a la salut de les ciutats industrials, amb obrers vivint apilonats, amb aigües residuals a cel obert, indústries tòxiques just al costat d’habitatges d’ínfima qualitat.

Desatenent les lliçons de la història. Desaprenent més que aprenent. Com si tot i acumular-nos-hi no acabéssim d’entendre que són l’expressió d’una multiplicitat de relacions humanes i socials. Una multiplicitat d’accions i relacions de creixement exponencial. Encara no hem entès que les diferents tipologies de ciutat són el fenomen humà més interessant de tots els que es produeixen.

En la pell de les ciutats hi ha escrita la seva història i un període de grandesa no necessàriament impregna de grandesa els períodes posteriors. El Pla Cerdà va suposar una mirada ampla, oberta, del que havia de ser la Barcelona més enllà de les muralles, però el Desarrollismo ens va regalar polígons d’habitatges de creixement ràpid per acollir la immigració que va produir la dictadura franquista que, a més a més de privar-nos de tots els drets de ciutadania, va ser un gran fracàs econòmic, i tornava a apilonar els obrers.

Manuel de Solà-Morales ens va deixar escrites 'Deu lliçons sobre Barcelona'. Un llibre que és un tresor de lectura obligatòria per a qualsevol aspirant d’aspirant a ajudant d’ajudant de possible i futurible regidor municipal.

I Richard Rogers, en el seu llibre 'Ciutats per a un planeta petit', va deixar-nos un decàleg imprescindible sobre les ciutats, en què la primera qualitat era que havien de ser justes, és a dir, havien de distribuir equitativament no només els habitatges, sinó elements com la salut, l’educació o l’esperança.

Ciutats que han de ser belles, on l’art, l’arquitectura i els paisatges han d'encendre la imaginació i emocionar l’esperit. Rogers ens parla de les ciutats creatives amb l’obertura de mires necessària perquè l’experimentació mobilitzi el potencial de la comunitat i permeti respostes intel·ligents i ràpides al canvi.

Ciutats que han de ser ecològiques, on l’equilibri amb l’hàbitat natural ha de permetre aprofitar els recursos de manera eficient, ara que sabem tantes coses del nostre univers i de la tecnologia; ara que tenim el repte de fer-les energèticament autosuficients.

Ciutats que han de fomentar el contacte i la mobilitat i preservar aquesta mercaderia tan important de la conversa, l’intercanvi cara a cara, sense perdre ni una oportunitat d’aplicar adequadament l’electrònica.

Ciutats curosament policèntriques, perquè els barris no poden ser menys importants que el centre, i que han de protegir els espais naturals periurbans i recuperar els veïnatges. On sigui possible el manteniment constant dels elements urbans.

Ciutats que han de ser diverses, on les activitats s’encavalquin sense ferir-se -sense actuar tòxicament les unes per les altres-, on es nodreixi la vitalitat de l’espai públic endreçat.

Tots els grans urbanistes han parlat de la seguretat dels ciutadans, i aquells a qui ens agrada el debat dels fenòmens urbans no hem defugit mai el debat sobre el sistema de policia metropolitana, sobre el sistema de policia en general; però la seguretat arriba de la mà de la bona acció de govern en tots els àmbits. Quan només ens preocupa el nombre d’efectius policials i la seva dotació de vehicles i d’armes, hem renunciat a transformar les ciutats en l’espai idoni per a la transmissió de valors, de valors per fer-nos millors, per aprendre a conviure i a respectar-nos.

La garantia de convivència -les seguretats desitjades- són conseqüència de tots els altres principis del decàleg de Rogers, no a la inversa. No és omplint d’uniformes i de policies amb armes llargues com retornarem l’efecte civilitzador a les nostres ciutats.

És de totes aquests principis que m’agradaria sentir debats i propostes en els mesos que ens acosten a les eleccions municipals.