Contrarevolució al Besòs

El desarrollismo va deixar una herència galdosa als ajuntaments democràtics escollits per primera vegada després de la dictadura, ara fa quaranta anys. Barris sense serveis on s'acumulaven treballadors vinguts d'arreu, manca de tota mena d'equipaments públics, indústries a les conques fluvials que esgotaven els aqüífers i contaminaven el rius abocant-hi directament, sense cap tractament previ.

L'obra pública d'urbanització, el que alguns en diuen ciment, va esdevenir un gran projecte de cohesió social perquè acostava al centre els polígons d'habitatges nascuts al mig del no res. L'autèntica revolució d'aleshores va ser, però, la de les clavegueres. L'aigua residual circulava a cel obert, i a través d'escorrenties, rieres i torrents anava als rius i al mar.

Quan ara es diu que es va recuperar el litoral, alguns ho fan com si parlessin de posar blau a l'aquarel·la del paisatge mariner. Les platges feien pudor de pou mort i l'aigua del mar era tèrbola allà on coincidien grans conurbacions urbanes. Ningú es banyava a quilòmetres al nord i al sud de la desembocadura.

La recuperació del litoral, el sanejament i la millora de la salut pública van consistir en construir clavegueres, arranjar antigues séquies, dissenyar una potent xarxa de col·lectors i finalment descobrir les depuradores, els seus diferents tipus de filtració de les aigües brutes, fecals, i construir-les i fer-les funcionar correctament.

Va ser una autèntica revolució que continua, en gran part, enterrada i que ningú explica en la seva dimensió tècnica i social. Només quan es trenca un col·lector, com va passar aquest estiu a Castelldefels, retornen els efluvis de la nostra vida quotidiana d'aleshores.

El cas del Besòs és especialment interessant. Va arribar a ser el riu més contaminat d'Europa. La seva recuperació és fruit de l'acció consorciada dels ajuntaments de tota la conca (Osona, Vallès Oriental, Vallès Occidental i Barcelonès). Per poder tenir competències consorciades i mirada de conca més enllà dels límits administratius, alguns ajuntament vam haver de mantenir un dur contenciós amb la Generalitat perquè ens deixés ser administració actuant.

La constitució i funcionament del Consorci del Besòs han de ser estudiats amb la calma i la metodologia necessàries perquè són un exemple de qui insisteix en assumir responsabilitats desagradables, recaptar tributs antipàtics, per poder fer les grans infraestructures de ciment i ferro i amb elles recuperar la tendra vida fluvial, la vegetació de ribera, la fauna amfíbia, l'equilibri ecològic amb l'entorn.

El riu va fer pudor dues dècades després de les eleccions municipals. Transcorre per barris i municipis humils, perquè la qualitat ambiental i paisatgística també té components de classe social.

Les primeres bromeres van espantar tothom: abans l'aigua era tan tòxica que els sabons que contenia no podien ni fer bromera. Les primeres larves van ser de quironòmids, un insecte molt semblant als mosquits coneguts com a mosquits de sang pel color de la seva larva, o mosquits d’eixam perquè es mouen en grups de milers i entren a les cases, provocant el pànic. Recordo les cartes i les assemblees veïnals per explicar que no pessigaven.

Si la política ambiental és la solidaritat entre pobles i generacions, Catalunya té un exemple extraordinari per exposar com a referent. Quan l'aigua va anar millorant a mesura que les clavegueres es construïen, que les depuradores entraven en funcionament, que s'aprovaven i es feien complir les ordenances d'abocaments, que s'obligava les indústries a tractar l'aigua residual i els municipis a responsabilitzar-se de l'eliminació de tots els pous negres i els reguerols fecals no canalitzats, els ciutadans de la part propera a la desembocadura –Montcada, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Barcelona– van poder ampliar el seu espai amb un passeig fluvial perquè la resta de municipis, solidàriament, van sumar població i van presentar el projecte a Europa com una acció mediambiental per a tota la conca.

De les primeres carpes, de les primeres polles d'aigua, en guardem un record ben viu. Dèiem que al Besòs hi tornaria a haver peixos i rebíem mofes burletes. Les últimes imatges de regeneració d'aquesta natura tan agraïda que quan se l'ajuda es regenera ufanosament van ser unes fotografies nocturnes de llúdrigues al costat dels grafits urbans de la zona canalitzada a l'altura de Montcada i Reixac. Els que coneixem el projecte i cada pas, cada esforç de la ciutadania d'aquestes poblacions humils on es troben el Congost i el Mogent, el Besòs i el Ripoll, no perdonem els que, situats a prop de la llera, actuen amb desconsideració cap a la recuperació tantes vegades qualificada d'impossible.

Formo part dels impossibilistes, dels que insistíem en fer possible el que tants altres deien que era impossible, i que hem vist amb esglai els dissolvents encesos navegant cap a la destrucció aigües avall.

L'incendi a la indústria de Montornès dedicada al reciclatge de dissolvents va ser espectacular. Va parar trens i carreteres, però sobretot va enviar una alta concentració tòxica a un riu convalescent. Sembla que aquesta indústria que va cremar dimarts havia estat sancionada dues vegades. Amb tota seguretat, encara que fos una empresa dels sector ambiental (gestor de residus) no era conscient de l'indret sensible on emmagatzemava dissolvents en quantitats superiors a la capacitat autoritzada. Segurament els que van veure els peixos morts tampoc no van recórrer mentalment les teranyines de col·lectors que recullen els productes tòxics per preservar l'aigua que circula pel riu perquè puguin viure i reproduir-se.

Vaig veure la primera fumera quan es llevava el matí i vaig acostar-me a l'aigua del riu Besòs, del meu riu, al capvespre. Si havíem fet la revolució de les clavegueres per salvar el riu i salvant el riu havíem salvat el litoral i les seves platges, aquesta setmana hi ha hagut una contrarevolució al Besòs.