Empatia, egoisme i governs contra el covid

El gran desenvolupament tecnològic a Finlàndia no va finalitzar amb la desaparició de Nokia –absorbida per Microsoft–, ans al contrari: l’ajuntament d'Hèlsinki té una macroempresa d’innovació tecnològica. Com la majoria de projectes finlandesos, estem parlant d’un partnership público-privat. Al board de Forum Virium hi ha l’ajuntament, però també la principal empresa de comunicacions (Telia), i IBM, i les universitats, i els think tanks independents. A Forum Virium han desenvolupat solucions a l’Urban Labs en sanitat, infraestructures verdes, logística i restaurants carbon-neutral. Un total de 125 projectes amb 750 empreses, de les quals 170 són centres d’investigació.

Entre totes aquestes solucions trobem l’aplicació Koronavilkku, d’ús voluntari, que aquests mesos de pandèmia s’ha descarregat més del 97% de la població. Els ciutadans accepten mantenir activada la seva localització en els dispositius mòbils, tenen informació immediata de si han estat en contacte amb una persona a qui se li ha detectat presència del Sars-Cov-2 i els informen del que han de fer. Finlàndia, amb quasi sis milions d’habitants, és un dels països que han actuat amb més eficàcia a l’hora de protegir els seus ciutadans del covid. Observant les mesures dictades per les autoritats polítiques amb participació dels seus millors experts sanitaris veiem que han intensificat el sentiment de responsabilitat col·lectiva de la ciutadania, que és la gran fórmula per aturar una gran epidèmia.

De l’anàlisi de com ha evolucionat la pandèmia a cada racó del planeta n’extraurem aprenentatges de models de governs empàtics i transparents, o bé de desgast de confiança entre administració i administrats. Tenir un bon sistema sanitari amb centres que disposin d’alta tecnologia i amb una dimensió folgada també hi ajuda, però hi ha una base de cultura política de la qual hem vist la millor i la pitjor cara.

Conèixer i entendre la gran diversitat de situacions personals i professionals, les raons de la mobilitat i de la tendència gregària dels humans a cada indret del territori que és responsabilitat d’un determinat govern és imprescindible per dissenyar qualsevol pla d’actuació. Però també ho són l’empatia, la transparència, la informació donada i pensada per a ciutadans molt diversos, i el fet d’explicar la malaltia de manera que –excepte amb minories negacionistes– s’aconsegueixi la implicació i no l’obediència.

Les poblacions més ben informades també són les que han actuat millor. Si el cas de Finlàndia crida l’atenció per l’alta implicació tecnològica, l’estat de Utah, als Estats Units, ho fa per la xarxa de relació de la seva majoria mormona (més del 65%), que ha convertit aquest vincle en un escut de protecció, al contrari d’altres creences religioses. El Pakistan va saber utilitzar la confiança guanyada pels agents de salut contra la poliomielitis, Tailàndia va aconseguir més d’un milió de voluntaris (la majoria dones) i els va ensenyar a rastrejar possibles contagis dels casos diagnosticats des del primer moment.

La pandèmia supera els 80 milions d’infectats i s’acosta als 2 milions de morts –són xifres registrades, les reals sempre són superiors–, i allà on s’ha convertit en pugna partidista la ciutadania s’ha mostrat reticent a les mesures, sovint anunciades sense empatia i contradites per altres líders polítics, motius pels quals els contagis han evolucionat de manera desfavorable.

Està escrit en la història de les grans epidèmies: l’individualisme, la cobdícia i l’aprofitament sense escrúpols seran una temptació per a la població, és per això que no podem donar-li inseguretat, contradiccions o baralles partidistes que alimentin aquesta temptació. La confiança entre els governants i els governats, i la percepció de sinceritat i de comprensió són eines de bon govern.

Per afegir més exemples, mentre la Xina posava cadenats a les portes de les comunitats de veïns, el Vietnam desplegava una enorme operació de rastreig amb milers de persones especialment contractades i formades, fet que va ser considerat una sobreactuació però que, alhora, va funcionar gràcies a la col·laboració dels ciutadans. D’altra banda, el governador de l’estat de Nova York va parlar clarament i contundentment, i la primera ministra de Nova Zelanda va abaixar-se un 30% el sou per explicar als seus ciutadans les magres previsions econòmiques que els esperaven per al 2020. Tots dos, amb dos models demogràfics i urbanístics molt diferents, van aconseguir l’atenció, consideració i corresponsabilització dels ciutadans als quals es dirigien. Pel que fa a Suïssa, els grans edificis de lleure s’han convertit en centres de donació de sang, així que no han baixat les reserves del banc que en subministra a tots els hospitals; mentre que a França i Espanya, amb recels històrics a l’autoritat política i confrontacions amb els governs locals o regionals, viuen situacions que acreixen la distància entre els qui gestionen l’emergència i els qui caldria protegir.

És massa aviat per treure conclusions; la tercera escomesa de la pandèmia pot acabar sent la pitjor i, si el virus ha incrementat la seva capacitat de contagi, potser les xifres no acompanyaran les reflexions que ara transmeto.

Pensava que el model territorial, que el grau de descentralització, tindria més impacte sobre el resultat, però Suïssa –descentralitzada als seus cantons– no té millors dades que Dinamarca –que ha centralitzat les grans decisions però ha fet molt partícips les organitzacions de caràcter municipal.

No vull posar exemples massa nostrats per no deixar-me emportar per l’anècdota, però lamento profundament que no hàgim entès que la confiança vers una població ben informada pot convertir-la en un grup d’activistes contra la malaltia, i que l’acció punitiva mal formulada només alimenta la picaresca.

Mentrestant, amb els retrets com una remor de fons, el que més em preocupa és que en els serveis sanitaris, els professionals de totes les categories acumulen cansament i contagis, depressions i desànim, i tothom dona per fet que seguirem allà quan el fracàs d’aturar els contagis ens torni a desbordar. Un signe més d’egoisme social i polític.