L'enyor en temps de pandèmia
Ja ens hem acostumat a respirar darrere la mascareta, a posar-nos ulleres damunt les nostres ulleres, a no poder donar ànims als nostres malalts amb el gest senzill que amoroseix l'angoixa de la incertesa de les hores futures.
Acaronar una espatlla, resseguir el dors d'una mà, pessigar amb la suavitat necessària una galta, eren mostres d'estima dels metges cap als seus pacients que ara hem de reprimir. Els parlem de la gravetat del seu procés infecciós, de l'estrany procés inflamatori dels seus pulmons, voldríem fer-ho a cau d'orella i ho fem a distància prudencial.
Després d'anys i anys dient que la introducció de la tecnologia avançada i de sistemes telemàtics no havia de refredar el tracte humà cap als pacients, no havia de deshumanitzar l'exercici de la medicina, i ara un virus, la mínima expressió de vida –alguns opinen que no arriben ni a ser vida–, ha canviat el nostre quefer diari, ha canviat els més petits gestos.
Tot i les mesures de protecció que hem d'emprar i que sovint són inferiors a les que voldríem perquè no hi ha equips necessaris, som la referència dels pacients greument afectats, els que cal hospitalitzar, les famílies dels quals cal deixar a l'altre costat de la porta. Hem esdevingut la família de molts malalts greus. Amb ells hem celebrat la millora de la seva simptomatologia, amb ells hem viscut la preocupació de l'empitjorament.
Ja fa moltes setmanes, just quan l'OMS va qualificar la infecció per SARS-CoV-2 de pandèmia, també va deixar dit que aquesta no és només una crisi de salut pública, és una crisi de tots els sectors socials, també de l'economia mundial. Cada individu haurà de participar en la lluita.
I, efectivament, cada individu haurà de revisar la seva actuació durant una emergència sanitària provocada per un patogen molt contagiós i d'alta mortalitat. És en temps difícils quan es pot valorar la integritat de les persones, la gestió de la seva pròpia responsabilitat, el repartiment de la seva tendresa cap a l'entorn.
Entenc que els sectors econòmics pensin en la seva situació abans de la pandèmia. Deixeu-nos, però, que els sanitaris pensem en retornar a una situació que enyorem, a fer una anàlisi freda de la gestió d'aquesta crisi quan ja s'hagi superat i a desitjar un sistema sanitari recuperat, amb moltes lliçons apreses i sense renunciar a cap dels seus horitzons desitjats.
Mentrestant, el meu desig és més senzill, vull veure l'esclat de la primavera. Vull poder gaudir dels colors que el sol pinta en el cel canviant del mes d'abril. Vull acaronar la galta dels éssers que estimo i agafar la mà dels malalts sense guants. Vull recuperar l'insubstituïble tacte de la pell amb la pell.
