Governar la ciutat
Com si els astres s’haguessin conjurat, en els resultats electorals de la ciutat de Barcelona hi concorren tots el factors que han dificultat l’acció política dels darrers anys. Els ciutadans, en la seva col·lectiva saviesa, han retornat als actors polítics els dilemes, trilemes i dificultats diverses que la política els ha estat traslladant, escampant el desconhort entre les consciències sensibles.
La força més votada és independentista, però Barcelona, cada vegada més cosmopolita, s’ha allunyat de l'independentisme que es mira el melic en una Europa interdependent. ERC i JxCat no sumen. L’independentisme més rupturista és el gran derrotat perquè el puigdemontisme ha pres l’espai a les CUP tot i representar models econòmics diferents. La "nova esquerra", amb tots en contra i malgrat les crítiques apocalíptiques, ha resistit en una segona posició estratègica, però més dèbil que la del dèbil govern que ha protagonitzat els darrers quatre anys.
Les candidatures municipals del PSC, la de Barcelona inclosa, han sabut fer néixer un bri d’esperança en un socialisme que s'enfronta a la dreta immobilista i reaccionària i que, a vegades, sembla que es desmarqui del cantonalisme paralitzador d’alguns dels seus propis líders territorials. La desinflada general de Ciutadans també s’ha traslladat al Cap i Casal, malgrat el suport dels poders fàctics i la presència d'un 'ancien' primer ministre francès que ara s'independitza i adquireix un rol inesperat. El PP, responsable del carreró sense sortida a què ens ha portat la judicialització del conflicte polític més greu d’aquesta etapa democràtica, es manté al mapa municipal per recordar-nos que hi ha catalans que comparteixen les seves tesis i no per això deixen de ser catalans. En conjunt, una competició de minories en fràgil equilibri, en què l’expressió perspicaç de cadascuna posa en risc les altres.
L'escenari resultant no és el del joc de la política catalana entre l'eix social (dreta/esquerra) i el nacional (nacionalisme/catalanisme, ara traslladat frívolament a independentisme/unionisme). És més aviat que, en tots els àmbits de la política, les coses han adquirit una complicació incommensurable que els electes no sempre semblen entendre.
Es paguen més impostos sobre les rendes del treball que sobre les rendes del capital o del patrimoni. Especular comprant pisos és més rendible que estalviar o treballar molt. Mai hi havia hagut tant diner procedent d’indrets llunyans del món buscant rendibilitat. La tecnologia permet comprar a qualsevol ciutat del planeta i apareixen plataformes que s’enriqueixen fent d’intermediaris en un món globalitzat on les façanes del nostre paisatge urbà esdevenen només elements de l’escenari. Ningú produeix res i, per tant, la política fiscal d’aquest model es torna extremadament complexa. De resultes de tot això el funcionament de les nostres ciutats es veu alterat, i les solucions amb què volem reparar-lo pertanyen a una altra època.
L’eix nacional també ha experimentat canvis profunds. Ja no parlem només de la disjuntiva entre "mirada oberta i moderna" versus "Catalunya com a drama històric" que tant va marcar l’etapa Maragall (Pasqual) versus Pujol (Jordi). Ara parlem d’un Estat que nega la seva plurinacionalitat i que, abans d’acceptar les legítimes aspiracions de bona part del poble català a la independència com a objectiu polític, prefereix l’autolesió de qui no s’accepta i no evoluciona amb els temps.
És cert que la presó preventiva i l’exili d’alguns dels candidats, desproporcionada i injustificada, dificulta el debat fred i reflexiu. Però també ho és que la democràcia pot ser més flexible, més permeable. I, també, que cal respectar les normes escrites, o tenir la correlació de forces per modificar-les allà on van ser aprovades.
Vull creure que ningú persegueix volgudament la destrucció de la democràcia i, malgrat tot, tenen moltes més possibilitats de ferir-la greument les terribles diferències de renda i d’accés als serveis que no pas la sentència del Tribunal Suprem, que, d'altra banda, ja fa anys que hauria d’haver redefinit la seva funció enfocant-la a la unificació de doctrines dispars dels tribunals superiors.
En definitiva, tot el que no s’ha sabut resoldre quan tocava cau ara sobre el debat del futur govern de la ciutat de Barcelona. Només sento queixes i laments, i fins i tot caps de llista que el dia de la constitució del plenari municipal probablement esdevindran candidats i que diuen que no volen parlar amb d’altres que també presentaran la seva candidatura. Si no reprenen la conversa, ¿com s’ho faran per fer funcionar el govern de Barcelona i del conglomerat metropolità? No veig cap signe que estiguin llegint adequadament els deures feixucs que la ciutadania els ha deixat sobre la taula. Anar al plenari constituent sense acord significa activar clàusules extraordinàries que es van establir per a casos extraordinaris en un temps en què es feien lleis que havien de ser provisionals.
Ernest Maragall pot ser alcalde per aquestes clàusules, perquè té sis dècimes més de vots. Ara per ara no sembla que vulgui ser-ho per haver aconseguit el més desitjable: un acord amb majoria absoluta que configuri un govern capaç de fer front als nous reptes. Plana la possibilitat que l’actual alcaldessa en funcions es voti a ella mateixa i altres grups la votin sense haver-ho demanat. Per acció o per omissió, totes les opcions serien barreges difícils dels dos eixos que sempre ens condicionen l’acció política: el nacional i el social, però potser és això el que demanen els vots dels ciutadans.
A mi em sembla que els ciutadans han demanat que es trenquin apriorismes i blocs, i que Barcelona clama per un govern de grans acords que faci front a grans enemics –els que, establint la dictadura del preu del pam quadrat, que enquista les desigualtats i s’acarnissa en la pobresa, podrien posar contra les cordes la governança democràtica.
Diuen que Sèneca va dir 'Per aspera ad astra', que alguns han traduït com a 'A través de l’esforç, el triomf' o 'A les estrelles s'hi arriba pel camí més difícil'. Un bon inici seria veure’ls parlant més i queixant-se menys.