Onze de divuit

Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorAl Congrés de Diputats hem vist triomfar per primera vegada una moció de censura. Ha estat balsàmic, alliçonador, veure caure el president Rajoy i el govern de la intransigència, la inacció, la vulneració de l’estat de dret en nom de l’estat de dret. Mostro, doncs, la meva satisfacció pel que hem viscut aquests dies, tot i considerar-ho un producte d'uns temps polítics en què és molt més fàcil trobar aliances a la contra que projectes sòlids per construir nous paradigmes. La victòria de la moció de censura era una doble victòria de la negació: el no a la corrupció evidenciada més que mai per una sentència de l’Audiència Nacional i el no a unes eleccions avançades que només podien afavorir (això semblava abans de la moció de censura) una força emergent que va arribar per regenerar i ha acabat sent l’únic suport als corruptes.

Però vull escriure sobre la presència de més dones que homes en el nou govern presidit per Pedro Sánchez, en un percentatge més elevat que en cap altre govern al planeta. És un fet que qui ha estat l’única representació femenina en molts fòrums polítics no pot deixar de comentar en aquestes pàgines.

No renuncio a la meva teoria que quan l’operació política és de risc, quan el càrrec al qual s’aspira pot durar poc i pot acabar amb oportunitats futures, apareixen en el ventall de possibles candidats moltes més dones, perquè estan acostumades a arriscar-se i perquè cremar la carta d’una dona és menys preocupant per a tots. Podríem fer una llista de dones que van ser candidates en moments en què ningú s’hi atrevia per la difícil situació d’aquell municipi, d’aquell partit, d’aquell govern, d’aquella fiscalia... No vull treure importància, ans al contrari, a la llarga lluita per fer-nos presents en la vida pública i no ignoro les mobilitzacions del darrer 8 de març ni les de rebuig a la sentència del tribunal de Pamplona.

Onze de divuit en un consell de ministres han de fer-nos recordar que en la dècada dels noranta les parlamentàries eren un deu per cent i les dones en càrrecs per als quals calia ser cap de cartell (alcaldesses, presidentes de governs regionals...) no superaven el sis per cent.

Curiosament, i pel que fa als debats sempre estroncats sobre els sistemes electorals, les circumscripcions petites on la disputa de la representació al Parlament és d’un sol candidat –a les quals soc favorable– mostren un biaix masculí superior al dels sistemes electorals estrictament proporcionals, amb factor territorial corrector o sense. Per tant, si un dia s’adopten, caldrà que els diputats que accedeixin al Parlament com a representació dels partits siguin dones, per corregir aquest biaix.

És evident que les sempre discutides quotes s’han mostrat eficients i que els partits i els poders públics que n'han introduït a la legislació han vist créixer la representació femenina. Als que prediquen la igualtat no els hauria de caldre un imperatiu legal per reconèixer que la democràcia només és democràcia si és paritària, ja que, des de l’inici dels temps, la humanitat mostra una divisió quasi per meitats de cadascun dels sexes.

Hi ha la creença generalitzada –i alguns estudis ho corroboren– que les dones tendeixen a legislar més en temes relacionats amb els infants, la salut, l’educació i la violència masclista. Però aquesta afirmació sembla oblidar que la inèrcia de les funcions encomanades a les dones durant segles s’ha traslladat a la cosa pública, i per això el govern de Pedro Sánchez també és interessant, perquè ha trencat motllos posant dones d’experiència indiscutible al capdavant de les polítiques econòmiques (públiques i privades), polítiques energètiques i de model productiu, de defensa i de justícia.

No ignoro que hem vist dones en responsabilitats molt importants que no seran recordades per les seves polítiques contra la desigualtat per raó de gènere. Però hi eren, i en ser-hi mostraven que era possible. Bandaranaike a Sri Lanka el 1960, María Estela Martínez de Perón, Golda Meir, Indira Gandhi, Benazir Bhutto, Margaret Thatcher, Michelle Bachelet, Angela Merkel, Theresa May i d'altres han mostrat el camí del que era possible, un camí que de moment no ha arribat ni a Espanya ni a Catalunya. Fins i tot la nostra Ermessenda no va passar de ser regent d’una dinastia.

Onze de divuit ha estat un gest agosarat i així cal reconèixer-ho. Qui no ho proclami ignora el que representa per a totes les dones que hem vist com un món masculí ens dictava les normes, com la nostra veu penetrava amb més dificultat en els reduïts nuclis de poder que les veus masculines.

Onze de divuit, onze dones i set homes que han d’enviar missatges clars del que farien si tinguessin la majoria necessària, perquè les coalicions nascudes a la contra no garanteixen majories de govern i vuitanta-quatre diputats de tres-cents-cinquanta no poden canviar el marc normatiu. Però sí que poden intentar introduir debats solvents i moderns en contraposició a una esperable oposició destructiva del PP i Ciutadans, que pugnaran per mantenir un debat rabiós ple de vells tòpics, sobretot contra el catalanisme polític i les seves expressions diverses.

Seria extraordinari, però, que d’aquesta doble coalició negativa en sortissin acords de modificació de lleis orgàniques que han marcat el període reaccionari del qual voldríem sortir, que en sortissin lleis orgàniques que fessin possible la configuració d’un estat social, democràtic i de dret emmirallat en les polítiques més avançades d’Europa i en la reparació de les errades històriques que han impedit instruments de reconeixement nacional de Catalunya com ho va ser l’Estatut.

D’un govern amb poc suport parlamentari no en podem esperar tots els canvis legislatius que Catalunya necessita, però és sorprenent com una mica de demà pot compensar la muntanya d’obscur ahir que ha representat el Partit Popular, corcat de corrupció, tòxic i corrosiu per a la sempre fràgil democràcia, per a la sempre sensible llibertat. De la fragilitat de la llibertat i de la imperfecció de la democràcia, les dones en sabem molt.