Solans

Els que em coneixen saben que prefereixo les flors en la mateixa planta on han brotat i que no m’agrada l’olor de les flors tallades. Malgrat això, des de fa setmanes hi ha una rosa blanca, tallada, assecant-se en un moble de l’entrada. És una flor que repartien en l’enterrament de Joan Antoni Solans, arquitecte, urbanista i president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts. Quan la temporada d’estiu emprenia la darrera corba, a la premsa va aparèixer l’absurda notícia de la mort d’un estiuejant per atropellament a Calella de Palafrugell, just davant de l’Hotel Sant Roc. Un altre conductor va perdre el control del seu vehicle i qui havia estat divuit anys director general d’Urbanisme va morir vora el mar.

Caldria que els expliqués que vaig ser l’alcaldessa que més contenciosos va interposar contra les seves decisions quan, per la seva condició de responsable d’Urbanisme, era vicepresident de l'Incasòl i prenia totes les decisions sobre el patrimoni de sòl de la Generalitat de Catalunya i sobre l’urbanisme. No coincidíem en algunes de les decisions que preníem l’un i l’altre, en un municipi, Mollet del Vallès, on el 60% era propietat d’aquell institut autonòmic. L’Incasòl era el gran propietari, el planificador i l’autoritat urbanística alhora. Joan Antoni Solans podia decidir molt i discrepàvem freqüentment.

Al contrari que en altres discrepàncies, em venia de gust discutir amb ell. Ho sabia tot. Sabia els assentaments dels ibers, el traçat exacte de les vies romanes, la grandària dels municipis, els pendents i els replecs, la longitud dels túnels, l’alçada exacta de les baranes dels ponts, l’any que va ser restaurat, els pilars del viaducte i les reserves de sòl per a futures ampliacions. També sabia qui havia construït cada edifici i qui havia pintat cada quadre o esculpit cada escultura, la història de com s’havia salvat un arc d’un aqüeducte o per quants diners s’havia adquirit una finca de la qual podia descriure tota mena de detalls, inclosos els topònims dels camins que hi arribaven.

Li agradava conversar, l’apassionaven totes les manifestacions artístiques, apreciava la bona arquitectura d’arreu. M’agradava conversar-hi, m’obligava a preparar-me perquè el meu orgull propi no podia permetre que un director general situat en un despatx del barri de les Tres Torres fos capaç de descriure detalls del paisatge que m’envoltava amb més precisió que jo mateixa.

En algunes reunions li havia dibuixat estructures moleculars o sistemes de l’anatomia humana com a contraposició d’aquell traç de llapis precís que la seva memòria fotogràfica aconseguia moure fins a dibuixar el detall més insospitat d’una cantonada del meu poble.

Sota aquest permanent combat de coneixements hi havia una gran discrepància política i un gran respecte personal i professional. Havia participat en una de les tasques més ingents de l’urbanisme, la redacció del Pla General Metropolità de Barcelona (1976), que defineix cada detall urbanístic de 27 municipis i un agregat de la Catalunya densa. Tots coincidim en afirmar que les circumstàncies l’han desfasat però ningú s’ha atrevit a redactar-ne un de nou.

Mentre va ser director d’Urbanisme no va faltar a cap comissió, no hi va haver tema petit, perquè sabia que de cada detall, de cada pam quadrat depenia el projecte que li havien encarregat per aquella Catalunya que llavors presidia Jordi Pujol. No era el meu projecte nacional i ell ho sabia. No desconsiderava ni el meu pensament ni la meva representativitat.

No concedia entrevistes, feia reunions a les onze de la nit i visitava els indrets que hauria de comentar en la reunió del migdia quan el sol encara no s’havia llevat. Tossut i murri. Intel·ligent i observador.

Descrivia els estralls del desarrollismo i a alguns alcaldes ens anomenava sargidors. Els consellers passaven i Solans, el governant de qui tots recordaven el cognom, persistia. Les discrepàncies amb el conseller Pere Macias van allunyar-lo del càrrec de director general, situat al carrer Doctor Roux, prop del cementiri de Sarrià, on la mitjanit ens atrapava parlant dels seus hostes il·lustres, Carles Riba, J.V. Foix, Josep Obiols, Clementina Arderiu, Rubió i Tudurí.

Quan empaquetava els anys de governant longeu, es va deixar acompanyar per Francesc Arroyo, periodista especialitzat en qüestions territorials, i es van publicar una sèrie de relats de la passejada en què relata la seva preocupació pels creixements sense vincle amb l’estructura urbana preexistent i, per tant, els barris nous com a espais marginals, perifèrics en el pitjor sentit.

D’aquella sèrie d’articles cal conservar la qualificació de càncer de les urbanitzacions que creixen dins el bosc mediterrani, segones residències per a la fugida de la ciutat, un retorn a la terra en parcel·les que amb llicència o sense generen un altre gran problema: la reclamació de bones infraestructures, de ciutats fortes i d’una estructura territorial que inclogui els sistemes naturals.

Tot i que la seva qualificació de “sistema urbà de segon ordre” podria semblar pejorativa, sempre va mencionar Mollet del Vallès: un pla parcial de la ciutat havia sortit del seu llapis inquiet i afirmava que era un bon indret –després de la Vila Olímpica barcelonina– per trobar-hi bones aportacions de grans arquitectes catalans, Oriol Bohigas, Jordi Garcés, Gabriel Mora, Jaume Bach, Enric Miralles, Víctor Rahola..., i la mirada de grans urbanistes com Juli Esteban o Antoni Font.

D’aquell permanent debat sense concessions, però enriquidor, tot i que moltes vegades va arribar a la jurisdicció contenciosa, va sortir-ne un urbanisme que el mateix Joan Antoni Solans va qualificar de “perfil socialdemòcrata”.

La rosa blanca es panseix sense podrir-se i cada dia penso en l’aprenentatge del debat amb adversaris il·lustrats i amb la sort de conèixer persones sàvies. Quan la veig, enyoro la lleialtat.