Tallar la cadena (de contagis)

Amb els virus no es pot negociar, no hi podem raonar, ni suplicar-los clemència. Passa amb la natura en general, encara que ens costi acceptar-ho. Sovint vivim en el miratge de pensar que podem ensinistrar-la, fins que un fet concret ens retorna a la nostra dimensió veritable.

El 30 de gener, quan acabàvem d’estrenar l’any 20 que volíem feliçment especial, l’Organització Mundial de la Salut, una organització dependent de les Nacions Unides a la qual hem fet un cas insuficient, ens avisava que la malaltia respiratòria, que des de feia setmanes castigava especialment una regió de la Xina d’uns 60 milions d’habitants que ara tots sabem que es diu Hubei, s’havia convertit en una emergència de salut pública d’interès internacional.

Quan l'OMS activa una alerta d’aquest tipus, tots els governs del món han de prestar-li atenció i supeditar els seus mitjans a aquesta nova situació. Amb una simptomatologia molt inespecífica, un nouvingut a la microbiologia dels patògens humans es convertia en un drac de milers de caps i el món sencer es lliurava a un combat desigual amb un únic objectiu, tallar tots els caps del monstre, o dit amb llenguatge més seriós, tallar totes les cadenes de contagi.

Aquesta malaltia d’inici anodí es complica quasi en un 20% de la població infectada i les dades publicades a The Lancet ens diuen que el 10% requereix atenció molt especialitzada en unitats de vigilància intensiva. També ens diuen que la seva mortalitat és propera a l'1% dels malalts, és a dir, deu vegades més que la grip estacional.

A les nostres contrades, l’any 1530, quan una epidèmia d’angina membranosa (diftèria) va provocar una altíssima mortalitat a l’illa de Mallorca, va néixer l’administració sanitària, llavors amb el nom de “vuitenes del morbo”. Suposaven el reconeixement que les cures de l’entorn familiar no eren suficients, que els metges i herbolaris no eren suficients. Calien mesures d’organització de la vida comunitària per fer front a una malaltia a la qual tothom estava exposat.

Ara és una variant de coronavirus el que s’ha convertit en l’invisible cap del monstre i utilitza el nostre cos per reproduir-se i estendre els seus dominis. Ningú pot estar segur i el pànic no serveix per a res. Cal una acció organitzada i entendre que mentre cada nova persona infectada tingui capacitat d’infectar-ne dues més, el gran drac ens guanya. Només quan assegurem que els infectats no contagien a ningú del seu entorn íntim o casual, aleshores guanyarem. Haurem tallat les desenes de milers de caps del drac. Haurem tallat les cadenes de contagi.

Sembla senzill, però per aconseguir-ho hem de trencar aquest agradable costum de vida gregària que tenim els humans. Sorprèn que a la segona dècada del segle XXI encara sentim governants posant en dubte l’eficàcia de mesures de dispersió (distanciament, aïllament, confinament), sorprèn que persones amb responsabilitats polítiques importants encara facin el sord a la ciència i escampin opinions oportunistes, que alimenten rumors i teories conspiratives.

El dia que l’OMS va definir l’acció del SARS-CoV-2 sobre els humans com a pandèmia, els casos fora de la Xina s’havien multiplicat per 13 en dues setmanes, i el nombre d’estats on els seus sistemes sanitaris havien d’atendre pacients d’aquesta nova malaltia s’havien triplicat en deu dies. Theros Adhanom, el director general de l'OMS, afirmava: “Aquesta no és només una crisi de salut pública, és una crisi de tots els sectors socials, també de l’economia mundial. Cada individu haurà de participar en la lluita".

En els propers anys estudiarem si la resposta de Corea del Sud o de Taiwan o d’Alemanya o França han estat millors que la italiana o l’americana. Ara hem de tallar el cap a un monstre microscòpic que necessita les nostres cèl·lules per reproduir-se. Tots estem cridats a fer-ho.

Hem de participar voluntàriament i complir les recomanacions de l’administració sanitària, amb una mirada egoista si pensem en les nostres famílies i amb una mirada solidària i d’interès col·lectiu, perquè el contagi és comunitari. Tenim l’obligació de pensar en els que presenten un risc de patir una forma greu de la malaltia. Els científics no són una excusa, són la guia.

L’evolució en indrets com la Comunitat de Madrid no poden deixar-se en mans de l’anàlisi economicista immediata de si el cap de setmana és quan es fa més caixa. El virus pot accelerar la creació de nous caps del monstre en poques hores. Anar-se’n massivament a d’altres zones és donar possibilitats al monstre de tenir més caps.

Fins fa unes hores les autoritats sanitàries donaven recomanacions; des de l’activació del PROCICAT a Catalunya i l’anunci que el consell de ministres decretarà l’estat d’alarma, les autoritats poden limitar-nos els moviments, imposar-nos el que havíem d’haver acceptat de bon grat perquè pretenia protegir-nos.

Wuhan, ciutat centre del brot a la Xina, va declarar la “quarantena total” quan tenien diagnosticats 571 casos, i llavors ens espantava que no es respectessin prou els drets individuals i col·lectius. Però aquí hem vist els màxims líders del PP afirmar que els governs s’amagaven darrere la ciència, posant en dubte l’expertesa dels professionals abans d'acceptar que una crisi d’aquesta mena requereix intervenció governamental i lideratge clar. Als EUA la revista Science s’havia de defensar dels atacs de Trump.

L’OMS ens avisa que el centre de l’epidèmia és ara a Europa. Per això Dinamarca i Noruega han adoptat mesures de dispersió malgrat registrar una incidència més baixa. Macron ens recordava: “Aquesta pandèmia ha subratllat que l’atenció mèdica universal i el nostre estat del benestar no són costos i càrregues inviables, són béns preciosos i essencials".

Responsabilitat i solidaritat són la recepta. Necessitem missatges intel·ligibles i lideratge de la batalla. Una sanitat amb els mitjans necessaris i que respongui.

Tenim molts caps de drac per tallar, moltes cadenes (de contagi) per segar.