S'apaga la veu prodigiosa d'Al Jarreau als 76 anys
Entre els hits del cantant nord-americà –que va publicar setze discos d'estudi al llarg de quatre dècades de trajectòria– hi ha ‘We’re in this love together’ i ‘Moonlighting’
Barcelona“Hi ha gent que em reconeix com a cantant de jazz, i ho sóc, però no crec que se’m pugui col·locar simplement al costat dels discos de Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald i Billie Eckstine. També he cantat cançons amb groove, com ara 'Boogie Down' i 'What you do to me' i un número considerable de balades, com 'We’re in this love together' i 'After all'”, explicava Al Jarreau poc després de publicar el disc d’estàndards jazzístics 'Accentuate the positive' a la prestigiosa Verve recordings el 2004: era l’última peça d’una trilogia de discos que van allunyar-lo de l’etapa més comercial de la seva carrera, la que encara reconeixeran fàcilment els oients de radiofórmules de grans èxits de la dècada dels 80.
En aquells moments, la salut de Jarreau encara era robusta. Sis anys després, el 2010, va estar a punt de morir durant una gira per França –va passar una temporada a la unitat de cures intensives de Marsella a causa de problemes respiratoris i arítmia cardíaca–, i el 2012 una pneumònia greu el va obligar a cancel·lar una altra tanda de concerts. Encara va publicar un últim disc, 'My old friend: celebrating George Duke' (2014) i va continuar actuant fins que aquest febrer mateix va anunciar la retirada definitiva dels escenaris. Hospitalitzat per fatiga a Los Angeles, el cantant ha mort aquest diumenge als 76 anys d’edat.
Una arrencada tardana
La trajectòria d’Al Jarreau ha estat versàtil i única –a hores d’ara és l’únic cantant que ha guanyat premis Grammy en les categories de jazz, pop i R&B–; va arrencar tard, amb el disc 'We got by', quan el músic, nascut a Milwaukee el 1940, ja tenia 35 anys. Fill d’un pastor adventista i de la pianista de l’església, Jarreau va fer els seus primers passos en el món de la música al costat dels seus pares. Així i tot, la música no va ser la seva primera dedicació professional:llicenciat en psicologia, va ser treballador social durant uns anys fins que es va instal·lar a Los Angeles i va provar sort com a músic de jazz, tot i que el seu debut, 'We got by' (1975), l’acostaria puntualment al soul melòdic i a l’adult oriented pop amb el qual arribaria a una audiència més àmplia uns anys més tard. La seva veu, suau, delicada i carregada de matisos, va despuntar al doble disc 'Look to the rainbow', gravat en directe a Europa el 1977 i que li va merèixer un Grammy. La versió del 'Take five' de Paul Desmond que s’hi pot escoltar és un prodigi de la tècnica de l’scat, que es basa en la improvisació vocal i converteix la veu en un instrument més.
Les acrobàcies de Jarreau no s’aturarien. Al funky 'All fly home' (1978) convertia el '(Sittin on) the dock of the bay' d’Ottis Redding en una aventura sònica sinuosa i sexi, i dedicava set minuts al 'She’s leaving home' dels Beatles. El costat més melòdic de Jarreau va aflorar a 'Breakin’ away' (1981): 'We’re in this love together' és un excel·lent mig temps que va entrar al top ten d’aquell l’any. Un lustre després va gravar amb Nile Rodgers, dels Chic, 'L is for Lover' –que contenia la notable 'Golden girl'–; el seu últim èxit comercial va ser'Moonlighting', tema principal de la sèrie 'Llum de lluna', protagonitzada per Bruce Willis i Cybill Shepherd. Abans de tornar amb encert al jazz, Jarreau encara va publicar un disc més de pop adult, 'Heaven and earth' (1992), un dels més ensucrats de la seva trajectòria.