Mor Carles Barba, la càmera que tot ho filmava

Carles Barba ho filmava tot, s’amagava amb la càmera a la mà i dissimulava per capturar tota la vida que li passava per davant. La vida dels baixos fons, dels desposseïts, dels que no tenien res, i també la dels que suposadament ho tenien tot, els privilegiats, els de la vida regalada. Les seves pel·lícules són un llegat documental de valor incalculable, expliquen la vida de la Barcelona dels últims seixanta anys amb una mirada tan lúcida com la del millor dels cineastes europeus. Barba va abandonar dimarts aquest món després de noranta-set anys de viure’l amb una intensitat fora mida.

Nascut el 1923, va introduir-se de ben jove al món del tèxtil de la seva Terrassa natal i va enamorar-se de la càmera. Per què? Doncs perquè volia filmar la seva família, els seus sis fills i els avatars que se li creuessin al camí. La dissort el va fer vidu molt jove, amb quatre fills petits i tot per davant. Amb la Núria, la seva segona esposa, va redescobrir la felicitat amb energies renovades, i ja mai més aturaria l’objectiu de la seva càmera.

La curiositat infinita el va portar a recórrer incansablement tots els carrers de Barcelona per aconseguir el que més li agradava, documentar les desigualtats i retratar els rostres de la gent. Sempre que tenia dubtes sobre quin era el pla ideal, la resposta era la mateixa: les persones, arran de terra, amb mirada polièdrica i tones de sentit de l’humor, de sornegueria, d’intel·ligència. Les seves obres mestres potser són Aspectes i personatges de Barcelona (1964) i Barcelona Show (1968). També els seus fabulosos films sobre París, sobre tradicions religioses i sobre la Transició. Ah!, i Barcelona era una festa, sobre els Jocs Olímpics de la seva estimada ciutat. El poder de l’adjectiu el fascinava, el pla curt, la cara estrafeta, l’atractiu femení, l’exòtic friqui del carrer.

L’obra de Carles Barba, dipositada a la Filmoteca de Catalunya, és un clàssic del nostre cinema, una realitat imprescindible. Avui el seu projector s’ha aturat després de quasi un segle de fecundar-ho tot de colors intensos. Però la vida continua, plena de personatges que valen la pena, de contrastos i paradoxes, de la bellesa que ell tant estimava.