Mor Toni Serra, videoartista i cofundador dels Arxius OVNI

Barcelona“Però és que la meva obra i la meva vida estan lligades”, deia quan s’intentava diferenciar el seu món artístic de la resta. I era així, esclar, per això era tan difícil definir què feia i, segurament, també per això va ser tan punyent i alhora subtil la influència que tenia sobre el seu entorn. Aquest dijous, a primera hora de la tarda, Toni Serra, també conegut com a Abu Ali, va morir a Barcelona, com volia, en pau i silenciosament, als 59 anys, d’un càncer que no li va donar cap oportunitat. Estava de pas a la ciutat de camí cap a l’Iran, on ja havia fet una primera estada a la primavera per preparar el seu últim projecte, ara inacabat, Il·luminacions: l’experiència de la llum, en què a través de vídeos i fotografies d’arquitectures i paisatges volia explorar el món poètic persa.

Toni Serra (Manresa, 1960) vivia des de feia molts anys entre Duar Msuar, un poble als afores de Marràqueix, i Barcelona, on juntament amb Joan Leandre i Rosa Llop dirigia l’Observatori OVNI, un col·lectiu associat al CCCB que des del 1994 organitza mostres de vídeo i manté un important arxiu que abasta múltiples camps, de l’activisme polític a la videocreació, passant pel documental i l’assaig. Va estudiar història de l’art i filosofia, posteriorment va treballar en la docència i com a gestor cultural a l’antiga sala Metrònom, però arran d’una llarga estada a Nova York a principis dels noranta es va començar a interessar pel vídeo com a mitjà d’expressió que ell entenia molt flexible i lliure. “Molts cops s’insisteix en relacionar el vídeo amb les noves tecnologies, però personalment sempre l’he vist més pròxim a l’experiència de l’escriptura, de la poesia, de la filosofia, i a la possibilitat de reflectir altres microrealitats o crear-les”, comentava el 2006 quan va rebre el premi Nam June Paik que atorga la Fundació NRW de Colònia.

L’experiència nord-americana la va reflectir amb vídeos com Pura fe (1991), en què un predicador porto-riqueny crida els dimonis en un atrafegat carrer de Brooklyn, però sobretot en el treball de collage amb arxius històrics que ell anomenava arqueologia mediàtica i que va reunir als Arxius Babilònia, on feia una mirada crítica i ferotge al món occidental i els seus valors. Aquella immersió en les tenebres d’Occident el va acabar trencant i a finals dels noranta va fugir al Marroc, on va començar una tercera vida, tant personal -hi va conèixer Zoubida Bouzidi, amb qui es va casar i hi va tenir tres fills- com també artística i fins i tot espiritual, perquè llavors va abraçar la religió musulmana, de la qual sempre li van interessar tant el vessant popular com el místic.

D’aquesta última etapa són vídeos com el premonitori Wahab, la instal·lació Fes, ciutat interior, que va presentar al CCCB i amb què va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques el 2002, i, més recentment, 7 contemplacions, La vida en harmonia, En el camí de les abelles La vida en harmoniaEn el camí de les abelles -que es va poder veure el 2018 en el marc de l’exposició Beehave a la Fundació Miró- i Sol de mitjanit, el vídeo amb què es va voler acomiadar dels amics i que ara està penjat a la pàgina d’OVNI. L’encapçala una frase de William Blake: “Hi ha coses que són conegudes i hi ha coses que són desconegudes, i entre elles hi ha portes...” Ara ell n’ha creuat una.