El lehendakari que no va voler ser-ho
Mor als 86 anys l’històric dirigent del PNB Xabier Arzalluz
Barcelona“Francament, no m’hi veig, de lehendakari. De fet, si fos per mi, no seria ni president del PNB. Sí que he de dir que, si hagués volgut ser lehendakari, ho hauria sigut”. Xabier Arzalluz em va dir això en una entrevista. Era, i ara ja es pot dir que inapel·lablement ha sigut, el dirigent més influent de l’última història del nacionalisme basc.
Arzalluz va entrar a la política per un compromís personal tan seriós que el va apartar de la Companyia de Jesús, dins la qual havia estat ordenat capellà. Potser hi estava destinat, perquè va néixer a Azkoitia (1932), a dos quilòmetres de la Loiola on va néixer Ignasi, i sigui com sigui el renom delJesuïta li va perdurar més que els hàbits. Tenia una formació amplíssima en dret, filosofia i teologia, que havia estudiat a Alemanya, des d’on va compartir amistat i passió per l’Escola de Frankfurt amb un altre jesuïta que també va transitar per la política, Jesús Aguirre, duc d’Alba consort.
Les humanitats i la docència van dotar Arzalluz d’un potencial retòric enorme, que el va convertir en un dels parlamentaris més brillants de les primeres Corts. Llampant i polèmic, que amollava frases que feien saltar els ploms del llenguatge políticament correcte, fins a marxar d’un plató de televisió per no rectificar que ell no considerava ETA “una banda de criminals o una colla de vividors” sinó una organització politicomilitar.
Despatxos contigus
Quan vam parlar en aquella “confessió” sobre ell i la no Lehendakaritza, just tombaven els anys noranta i encara no havien estrenat la nova seu, Sabin Etxea. Despatxava en un pis, auster però senyorívol, de l’Ensanche de Bilbao. L’element molt més que anecdòtic d’aquell espai és que era gairebé davant per davant del de Jon Idigoras, que vindria a ser el seu homòleg a l’esquerra abertzale. Del despatx d’Arzalluz, es clissava la foto pòster de Txomin Iturbe, que en aquest cas era a ETA el que ells dos eren a les seves respectives organitzacions. Del despatx d’Idigoras, es veia el quadre de Sabin Arana que tenia Arzalluz. Aquest intercanvi icònic va resultar ser una esplèndida imatge de la realitat política. Perquè entre aquells dos personatges que representaven dues visions del nacionalisme basc van començar a dissenyar la resolució del principal problema de la societat basca i de la política espanyola dels últims cinquanta anys: ETA.
De fet, Arzalluz es va fer càrrec de la presidència del PNB per recuperar el protagonisme polític que els va prendre ETA durant el franquisme. Perquè ETA havia sorgit de l’atonia resistent del PNB aburgesat de les daurades llagostes de l’exili. Després de les tensions inicials de l’emancipació dels fills -quan van començar a denominar els joves d’ETA “los chicos ”-, que van marxar i es van inventar unes sigles noves, Arzalluz sabia que convenia establir-hi fils de diàleg que no es trencarien mai, ni tan sols quan Arzalluz i Idigoras pactaven que es dirien en públic el nom del porc. El telèfon vermell es va connectar a principis del 1966, quan Arzalluz, encara sacerdot, va decidir anar a veure un exalumne seu que havia sigut un dels fundadors d’ETA i era creient. Es va trobar amb José María Benito del Valle a la Villa Argentina del carrer de Víctor Hugo, a Biarritz.
Arzalluz s’entestaria en treure ETA de la violència per articular una majoria nacionalista que pogués defensar el dret d’autodeterminació en democràcia. “Primer hem de buscar una solució entre bascos, i després ja anirem a buscar-la entre bascos i espanyols”. El 1991 van començar contactes estables del PNB amb l’esquerra abertzale, que ell va pilotar però va delegar en tres dels seus homes de màxima confiança: Gorka Agirre, Joseba Egibar i Juan Mari Ollora. Tot plegat va culminar en el pacte de Lizarra-Garazi del setembre del 1989 i la primera gran treva d’ETA. El camí de la pau s’havia obert.
Però Arzalluz té tot un altre llegat polític, que va des de les competències autonòmiques més ambicioses, amb una fiscalitat excepcional, fins a una relació estable amb l’Estat a partir de governs moderats -Ardanza-Urkullu- i una bona diplomàcia amb González i Aznar, que han accelerat el creixement, reconvertit la indústria, apujat el PIB, reduït l’atur i equilibrat el territori amb tres capitalitats molt definides, i equidistant d’elles la capitalitat comunicacional de Iurreta-Durango, primera seu d’EITB i de la fira del llibre èuscar. “Ad maiorem Dei gloriam” del Jesuïta.