“Morir dempeus o viure de genolls”

Ofensiva contra el Daeix a la ciutat líbia de Sirte.
i Ricard Garcia Vilanova
09/02/2018
2 min

Fotoperiodista especialitzat en l'Estat Islàmic“Morir dempeus o viure de genolls”. Una sentència atribuïda a Emiliano Zapata durant la Revolució Mexicana, a Dolores Ibárruri, la Passionària, durant la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, al Che Guevara durant la Revolució Cubana, que no deixa de sorprendre’m actualment. Que dos assassins a qui esperen 72 verges al cel, a més de molts altres plaers no terrenals, no tinguin el valor de morir com se suposava que sí que havien decidit viure i intentin sobreviure a qualsevol preu, significa admetre tàcitament que no creuen allò que deien creure i, per descomptat, que no tinguin cap mena de dignitat, a diferència de la que sí que van tenir aquells a qui van executar i al final van morir dempeus.

Aquesta conducta no és gaire diferent respecte de la que he vist als fronts de l’Estat Islàmic (EI) durant els viatges que he fet els últims anys, sobretot a les seves tres capitals: Sirte, Mossul i Raqqa. Recordo que, a la primera ciutat, a Líbia, molts jihadistes van intentar fugir per mar; a la segona, a l’Iraq, els vaig veure rendir-se en grups nombrosos; i a la tercera, a Síria, van pactar una sortida en massa abans de quedar-se i morir pel seu autodenominat califat.

Ara que els jihadistes han perdut les seves tres capitals, també han perdut la possibilitat d’autodefinir-se com un “Estat Islàmic”. És probable que això es tradueixi en un increment de les seves accions terroristes a qualsevol país del món, amb l’objectiu de recuperar la seva capacitat d’atreure individus de perfils molt diversos. Encara hi haurà atemptats, principalment a l’Iraq (l’any 2017 n’hi va haver 309), l’Afganistan (115) i Nigèria (67), on hi va haver la majoria de les víctimes l’any passat. El 95% dels atacs de l’Estat Islàmic tenen lloc en països musulmans, però Occident en fa cas omís a les portades dels seus diaris perquè la nostra societat cataloga les víctimes d’aquests atacs com a morts de segona.

A Occident el poder de l’Estat Islàmic està sobredimensionat a causa, en part, del fet que els nostres mitjans de comunicació han actuat com a altaveu del seu missatge. És veritat que molts jihadistes van acceptar morir, però molts altres també van intentar sobreviure. Potser el cas més peculiar és el d’Ibrahim Abu Bakr al-Baghdadi -el cosí del líder de l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi-, que va ser detingut sense oferir resistència per la policia federal iraquiana a l’oest de la ciutat de Mossul.

No hi ha res més poderós que perdre la por de morir o morir per poder viure: llavors ja no hi ha límits per a res que es vulgui fer. Si tots els membres del grup terrorista EI haguessin assumit aquesta premissa, l’escenari actual seria un altre. Però la realitat és que les conviccions de bona part d’ells no són tan fortes com asseguren, i això és una esquerda que Occident hauria de saber aprofitar.

stats