Mort accidental d'un escriptor

"Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l'Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l'amor i la felicitat humana". No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d'amor d'un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l'entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d'algú que, més que viure la vida, l'esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 - Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l'edició de la seva obra completa l'han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: "Actualment no escric literatura, però m'immunitzo contra alguna de les seves variants", diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d'Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l'escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l'interès sincer i la sornegueria. O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure'l actuar enmig d'una orgia d'anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. "I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió".

Literatura crua

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d'una feineta miserable a l'altra, que fan de vigilants nocturns o d'empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l'ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d'escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen ("La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure"), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l'amor: " Freedom's just another word for nothin' left to lose ".

I, de sobte, l'imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.