De la mort i el dol

BarcelonaLa mort, com la defecació, uneix la humanitat. Tothom hi passa i els manuals d’instruccions per enfrontar-se a la qüestió no sempre són útils. D’aquí en surt el nou i colpidor espectacle d’Àlex Rigola, que pren el títol d’un fragment del monòleg de Hamlet, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seu viatgers. És una creació covada durant temps d’on brollen tant unes lliçons del bon morir com una catarsi per assolir el dol. I tot es basa en fets reals. Una agonia i mort real que ens apropa a la protagonista supervivent de la història. La història de Josep Pujol i Andreu, catedràtic d’història econòmica, i la seva filla, l’actriu Alba Pujol. Josep afronta l’última fase de la quimioteràpia per un càncer de pulmó. I és ell qui parla, amb la veu de Pep Cruz, tot responent qüestions sobre l’existència humana que li planteja el director amb la complicitat de la filla que l’acompanya en el camí. Una trajecte que defuig el dramatisme a la recerca de l’harmonia per deixar aquest món, fins i tot amb apunts d’humor. Brillant. Alba Pujol ho viu reprimint l’emoció, el plor que surt de la pèrdua. No sempre ho aconsegueix. Aquest és el seu dol. Una proposta senzilla de gran impacte que es podrà veure a la Sala Beckett dins del cicle Memento Mori.

Res a veure amb el nou exorcisme de l’explosiva Angélica Liddell, Una costilla sobre la mesa. Madre. El seu espectacle és una mena de rèquiem farcit de dolor i de crits que s’allarguen i deformen com una simfonia esquinçada en la veu del Niño de Elche. Una posada en escena d’arrels goyesques innecessàriament poblada de 23 intèrprets on l’actriu bolca l’angoixa i la culpa per una mare a qui pensa que no va estimar prou. De fet, el millor de la funció és el llarg i intens monòleg de l’actriu i directora que obre el ritual mortuori. Recolzada en una mena de bressol, Liddell s’endinsa en un plany d’arrels tràgiques d’una sinceritat aclaparadora, en què es barregen l’amargor, la ràbia, la impotència i la follia. Arrancar amb tanta tensió i força crea una expectativa difícil de mantenir. Com així passa malgrat les excel·lents composicions plàstiques dels quadres següents recolzats en un poderosa partitura eclesiàstica que inclou una versió esqueixada de l’ Ave Maria interpretada pel Niño de Elche.

A tots els espectacles, Liddell vol compartir el seu patiment amb els espectadors. Un patiment tan emocional com físic que aquí la converteix en un “ empalao”. Homenatge a les arrels extremenyes de la seva mare i forma d’expiació d’un sentiment contradictori d’amor i odi. No deixa indiferent, segur.