“Nosaltres, els immigrants”

i Mostafà Shaimi
20/12/2017
3 min

Investigador a la UdG i formador en dinamització comunitàriaNo canvia res, unes altres eleccions -aquesta vegada imposades- sense que centenars de milers de persones, que vivim a Catalunya, puguem votar. A molts de nosaltres, als que se’ns anomena “immigrants”, se’ns prohibeix participar en la vida política del lloc on vivim. Aquests dies de campanya, i el mateix 21-D, és com si no existíssim. Els partits polítics no ens dirigeixen cap missatge, ningú intenta convèncer-nos, ningú ens interpel·la. En definitiva, no som tractats com a ciutadans. Som “immigrants”.

Per què a les persones immigrades que vivim a Catalunya no se’ns permet votar? Per què malgrat que tenim totes les obligacions i els deures igual que els ciutadans, és a dir, paguem els impostos, cotitzem a la Seguretat Social, etcètera, no tenim els mateixos drets? Quina és la lògica que hi ha darrere d’obligar-nos a viure al marge, o més ben dit, en la marginalitat?

L’“ésser immigrant” és al límit de la retòrica universalista dels drets humans i és víctima de l’aplicació particular dels estats. Una categoria jurídica que despulla la persona immigrada dels drets bàsics de l’ésser humà. Però més enllà d’aquesta tensió entre els drets universals i la sobirania dels estats -el seu dret d’incloure i excloure es visualitza clarament en les fronteres externes-, l’“immigrant” una vegada és dins del territori europeu s’enfronta novament a la frontera, aquesta vegada interna.

L’“ésser immigrant” a Catalunya no és només una categoria jurídico-administrativa, sinó que, en primer lloc, és un estatus social que ve marcat per les dimensions socioculturals i econòmiques, però, sobretot, polítiques, que limiten el terreny on està ubicat el que s’anomena “immigrant”. Com diu Arendt: “Vivim de fet en un món en el qual els éssers humans com a tals han deixat d’existir durant una bona estona, ja que la societat ha descobert en la discriminació la gran arma social amb què un pot matar homes sense vessament de sang, ja que els passaports o els certificats de naixement, i de vegades fins i tot els rebuts de l’impost sobre la renda, ja no són papers oficials sinó qüestions de distinció social”.

“Nosaltres, els immigrants”, a Catalunya -com també a Espanya- vivim l’estat d’excepció i la suspensió dels drets d’una manera permanent i estem regits per normes que només ens afecten a nosaltres, és a dir, normes jurídiques que només se’ns apliquen a nosaltres i no a les persones ciutadanes d’aquest país. Hi ha una diferència jurídica i administrativa que és una línia divisòria en matèria de drets que ens separa dels nacionals. Aquest estat d’excepció i la suspensió de drets que vivim són estructurals i normalitzats, són lleis aprovades “democràticament” per dretes i esquerres al Parlament i al Congrés de Diputats. Són normes com la llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social -modificada diverses vegades per endurir-la-, que ens perpetuen en la categoria d’“ésser immigrant” i fan de l’estat d’excepció la norma habitual i el paradigma normal del govern “democràtic”.

L’estat espanyol posa en pràctica aquestes normes i lleis que directament o indirectament causen exclusió, segregació i violència. Tot i ser normes de regulació que tenen forma i estructura legal i una suposada legitimitat política, aquestes pràctiques resulten particularment invasives i eloqüents per si mateixes. En nom de regular i ordenar el fet migratori es desenvolupen normatives que, en lloc de ser equiparatòries i igualitàries, són creadores de desigualtats. En definitiva, a “nosaltres, els immigrants”, ens són negats, legalment, drets que tenen els “autòctons”.

A “nosaltres, els immigrants”, no se’ns ha admès com a part del tot de ple dret, no pertanyem a la comunitat. Estem condemnats a la mort política pel tribunal de l’estat d’excepció, se’ns prohibeix la participació política, és a dir, no se’ns reconeix un fonament tan primordial com és la llibertat. Aquesta mort política dictada pels professionals de la política ens situa en la desigualtat absoluta: estigmatització, persecució policial, rebuig, expulsió i sospita permanent. La mort política és una violència que s’exerceix sobre “nosaltres” i ens aboca als límits de la vida indigna.

“Nosaltres, els immigrants”, no volem ser uns convidats, no volem jugar el rol de víctimes ni volem paternalismes. Volem ser subjectes polítics, volem formar part de la societat on vivim, volem decidir. Volem votar!

stats