Urnes, també per a les persones immigrades
Catalunya és terra d’acollida. Aquesta frase l’hem sentit un munt de vegades. I segurament ho és. Ho és per algunes polítiques encertades, per la feina gegantina del teixit social, per les lluites veïnals i sindicals, etc. Però, com veiem, l’acollida és una acció política, i com tota acció política és una qüestió qualitativa que s’ha de mesurar en termes de forma i de contingut.
A Catalunya primer van venir persones d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia i d’altres indrets de l’estat espanyol. Però en les últimes dècades han arribat persones d’arreu del món. Parlaré sobre aquesta segona immigració, malgrat que sobre la primera encara hi ha molt a dir.
Quin és l’estat de la qüestió de moltes persones vingudes d’arreu -sobretot de països empobrits- a Catalunya? Hi ha molts elements que cal assenyalar, però hi ha una qüestió cabdal que té impactes importants en la nostra societat. Em refereixo a la línia abismal que separa jurídicament els “autòctons” dels “immigrants”. Aquesta separació jurídica col·loca les persones immigrades en una situació de desigualtat originària. Una societat justa és aquella en la qual els seus membres són ciutadans iguals i lliures. Un exemple d’aquesta desigualtat originària és la prohibició -no permetre- del dret a vot. A les persones immigrades -excepte algunes que són de països que tenen convenis amb l’estat espanyol- no se’ns deixa participar en les eleccions (municipals, autonòmiques i estatals). ¿Com es pot entendre que a una persona que paga els impostos, que porta els seus fills a l’escola, que cotitza a la Seguretat Social, que forma part de la vida social i cultural del seu barri o municipi, etc., se li prohibeixi el dret a vot? Una anomalia d’aquest tipus és una objecció forta a l’estat de dret. En aquest sentit, el referèndum de l’1 d’octubre representava una oportunitat per corregir aquesta anomalia i trencar amb aquesta desigualtat originària. Hi havia l’esperança que la construcció del nou estat fos una qüestió de totes les persones que estem arrelades a Catalunya. Però, malauradament, a moltes persones no se’ns permet votar aquest dia. Només podran votar els ciutadans. “Nosaltres”, no.
L’argument que el referèndum s’ha de fer d’acord amb la legalitat, i que, per tant, permetre votar a persones sense la nacionalitat espanyola podria perjudicar-lo, és un argument contradictori. Justament aquest referèndum, en part, es farà trencant amb aquesta legalitat. I si s’apel·la al dret internacional i als drets humans, el dret a vot, de tots i totes, s’hauria d’haver garantit. En relació a aquesta qüestió, la consulta del 9-N va representar un avenç perquè ens va permetre el dret a vot. En qüestions no vinculants se’ns permet la participació, però ara, que seria vinculant, se’ns denega?
El tema del dret a vot és un exemple, de centenars, de situacions concretes de la línia abismal jurídica que ens separa de ser ciutadans de ple dret. Aquest article no donaria ni per llistar-les. La maquinària jurídica de la llei d’estrangeria i les seves conseqüències ens afecta negativament en la nostra vida familiar, laboral, social i política. Totes aquestes vulneracions configuren l’estat d’excepció que vivim les persones immigrades. L’estat d’excepció s’associa a la suspensió de drets en un context determinat. Però les persones immigrades vivim d’una manera permanent en aquest estat. Quan un govern permet i aplica aquest estat d’excepció sobre una part de la societat, el que està fent és introduir el racisme com una forma de governar: racisme institucional. Articular una societat justa vol dir garantir els drets fonamentals per a tota persona que forma part d’aquesta societat. Si des de l’ordenament jurídic i les institucions polítiques es discrimina per raons d’origen, el que s’està fent és aprofundir en la fractura social. Les conseqüències negatives d’aquesta fractura són inabastables.
Pensava que no permetre’ns votar en el referèndum era una errada política corregible de cara al futur. Però, malauradament, no és així. La llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República en el seu article 26, de drets i deures de les persones estrangeres, reserva el sufragi universal, només, a les persones amb nacionalitat catalana. És cert que deixa la porta oberta a la possibilitat que s’estengui a determinades persones estrangeres mitjançant una llei o un tractat internacional, i és cert que l’accés a la nacionalitat catalana serà “més fàcil”, però la llei manté la restricció al dret a vot.
Si Catalunya aspira a ser una república justa ha d’abordar aquestes qüestions en el moment de la seva constitució. De fet, és una oportunitat per millorar la qualitat democràtica i trencar amb l’herència jurídica discriminatòria que existeix en el dret espanyol i europeu. Catalunya en aquest camí cap a la República té l’oportunitat d’expulsar el racisme de les seves institucions i fer de la seva terra, qualitativament, una terra d’acollida.
