Un motor, clar, de la identitat catalana

Guaita, sembla que va ser ahir i ja som passat demà. Va dir ell, o ella, o el quisso, o la formiga, i segurament també el tros de petxina. El dia que tinguem la màquina per viatjar en el temps, o les xeringues de física quàntica, o un rosari fet de corda còsmica, al·lucinarem mandonguilles amb moixernons i minairons. A la taula, de borratxera d’escudella i carn d’olla, he vingut a dir-vos que he fet una tombarella pel tobogan de l’espai-temps. Xino-xano, m’he arribat als darrers dies de 1920.

He parlat amb els catalans de fa un segle. Amoïnats, encaboriats, enderiats, desitjaven que el “ninou” els dugués més llengua. ¿Trasplantament de bocins d’òrgans musculosos dels vertebrats? No, però també surt de la boca. De la cova dels temps. La llengua és un dels temes-debat de 1920 i 1921, i això em van dir: “No és pas veritat que estiguem sempre amb lliure possessió de la paraula catalana. No són pas els rètols i anuncis de les cases de comerç tots, ni de molt, encara, catalans. No són catalanes totes les converses que oireu de catalans... I en certs casos de la vida, potser els més punyents o els més sagnants, en el moment en què se’ns fa justícia o se’ns recull l’última voluntat, en aquells instants suprems en què no hi valen eufemismes ni males interpretacions, havent de gestar tota sencera la nostra darrera paraula (àdhuc quan ja no hi siguem) impossibilitats per un mal més de canviar-la, digueu-me, germans, digueu-me, catalans, si en els casos aquests és prou lliure la paraula que serà per aletejar al vostre grat a flor de gola”. La mort, la vida, amb la llengua que no surt de la boca, com una canalera embussada pel Nadal crònic. Per què?

Per què un segle després a Catalunya continua l’encaparrament, l’angúnia, el patiment per la llengua? ¿Potser perquè a Catalunya som un congelador espaciotemporal? ¿Un lloc que gira però no avança? ¿Som un rotonda de cavallets de fira sense piles al carnaval de l’existència gèlida? Deien fa un segle, fent pam i pipa a Heràclit i a Einstein, que “La llengua, com el mar, sempre és igual i sempre és diferent, com els rius, en constant curs i sempre allí mateix. Ella té el do, com l’aire, com el clima, de colorar totes les coses que toca”. La llengua no és gel: és vida. La llengua és un foc a terra, una barbacoa, un misto: “Som nosaltres els que cada moment, proferint paraules i més paraules, donem vida a la llengua catalana, sense les quals ella moriria”. I tots moriríem. La llengua és una apologia de l’existència. Un vas d’aigua, un pollastre a l’ast, una micció, un petó.

La llengua és la sang de Dràcula. La kriptonita que destrueix Superman. Mireu-ho del dret i del revés. Relativament o obtusament. Clarament o foscament. Sàviament o ignorantment. Perquè, com fa un segle, o mil: “Mireu que cada dia que passa Catalunya és més Catalunya, i nosaltres més catalans, perquè a cada moment parlem una llengua de mil anys, tan antiga, que és la mateixa llengua d’aleshores, i tan moderna, que ara mateix s’està fent i refent, com en una eterna primavera en els llavis de tots els catalans”. Ja ho diuen i rediuen des del bressol dels temps. No pas els catalans, sinó tots els terrícoles, selenites, vegetals i minerals: “Vergonya eterna a aquell que, menyspreant el seu idioma, alaba el dels altres”. Ho va escriure Dante Alighieri, l’ésser que té la màquina del temps. Dona tombs per l’infern, el purgatori, el paradís. A la recerca del que es perd. Buscant l’amor. Passen els segles i fem el mateix. Per què?

El segle XXI és Sherlock Holmes a la recerca de proves per resoldre un cas. Hi ha, hi haurà de tot: intel·ligència artificial, big data, editatges genètics, èxodes físics i espirituals, còctels sexuals on the rocks personals... Mil identitats. Mil formulacions. Combinacions. Permutacions. Però en el debat, obert en canal, de bat a bat, esquarterat, de què és la identitat catalana (que és planetari i galàctic), si no hi ha llengua, si no hi ha el català... Sense paraula, sense baf, sense alè, no hi ha res. Una llengua descongela l’existència per fer-la comestible. Som el que mengem: som el que parlem. I les obvietats, per òbvies s’obliden, o es volen oblidar. Elemental, estimat Fabra-Watson. Potser serem Bob Bombolla Transsexual Vivint en una Rajola de Xalets del Quadrant Nord-Est de l’Orient Proper i Gestionant Avions de Formigues Transportadores de Pizzes de Pistatxos. Però si no hi ha un “Bon dia”, la darrera paraula de la creació serà la foscor del “Bona nit”. I no vindrà un nou dia perquè no sortirà res de la boca i de la boca en surt la vida, el món, l’Univers. La llengua és la màquina del temps i dels temps.