La motxilla esgotadora de Messi

Hi ha un exercici trampós i terrorífic: imaginar com hauria sigut la història recent del Barça sense Messi. Una distopia de Black Mirror de les que t’inquieten sense deixar-te dormir fins a les 4 de la matinada. No cal sotmetre’s a aquesta tortura mental: déu-n’hi-do amb el que ja tenim. La narrativa de la que pot ser l’última temporada de la millor sèrie que ha tingut el futbol està sent pertorbadora. El protagonista està desubicat. Els guionistes ja no saben com estirar el xiclet. No sé per què l’allarguen tant.

Aterra de l’Argentina i tornar a casa no li fa il·lusió, continua de dol. Que sí, pesats, que ja ho hem entès: que ara selecció i club s’han intercanviat els rols. Està cansat de ser sempre el problema de tot, diu. Un resum perfecte: el que més pesa a la motxilla esgotadora de Messi és saber que, en un club sense lideratge ni rumb, li han adjudicat totes les responsabilitats. El burofax va obrir la veda dels desagraïts i aprofitats. Barra lliure. Aquí opina tothom i es destaca la veu de qualsevol: tant se val si ets l’entrenador absurd del 2 a 8, un passavolant o un parent de no-sé-qui. El millor de la història, convertit en carn de canó. El futbol no té memòria.

Quan tens la pell cremada, tot t’irrita. L’escalfor desgasta Messi mentre aguanta per inèrcia i obligació un club en caiguda lliure, on l’únic interlocutor és Koeman. L’entrenador a qui va dir-li a la cara que volia marxar un assolellat 20 d’agost. L’home que sap que el seu millor jugador voldria ser a tot arreu menys al seu vestidor. Fes equilibris, Ronald. Troba la manera de conjugar el talent jove amb el mite que encara no ha superat la pèrdua dels seus còmplices. Demana a un guanyador nat que està cansat de perdre que tingui paciència als 33 anys. Que refredi la sang bullent acumulada de Torí, Roma, Liverpool i Lisboa. Que sí, pesats, que ell també hi era. I sort, perquè si no: Black Mirror.

L’1 de gener serà lliure per negociar amb qui vulgui enmig de disputes de senyors encorbatats que mercantilitzaran amb la seva continuïtat en un club encarat a la fallida. El futur d’algú que vol desaparèixer serà l’epicentre de la campanya. ¿N’estem segurs, que volem això? ¿S’ha d’escollir un president a partir de Messi? ¿A ningú més li fa mal l’amargor que transmet des de la gàbia d’or? En aquest punt només queda demanar-li que, mentre hi sigui, pensi en el seu relat. Estigues a l’altura del teu propi llegat, fes-ho per tu, pel que signifiques. Leo, demostra a tothom que tu no ets el problema.