"Mobilitat perniciosa? Però si els bars estan tancats i hi ha toc de queda!"

BarcelonaÉs sabut que la Diagonal agrada especialment als passejants, als passejants de gossos i als runners. Dels últims en compto fins a tretze en menys de mig minut. Es nota que avui els gimnasos no han obert i que hi ha fam de descarregar energia entre els que no poden prescindir de la dosi diària d’exercici. "Creus que els gimnasos són segurs?" "No en tinc ni idea. Si els obren hi vaig, si els tanquen surto a córrer". A les deu del matí el trànsit a la vorera muntanya de l’avinguda és intens. Com devia estar això fa dues o tres hores? A la cantonada amb Muntaner, un venedor de loteria: "La sort a les teves mans", "Pluja de milions”. "De la vella escola, eh?", "Sempre!" Sembla un espècimen dels anys vuitanta, expansiu, parlador, algú la feina del qual és injectar optimisme a la gent. Un ésser exòtic. Una meravella.

Aquesta setmana s’ha sabut que El Corte Inglés de Francesc Macià tancarà a mitjans de gener. Avui li toca reduir dràsticament l’aforament. Només tenen oberta la planta baixa i el soterrani. Es pot anar al supermercat i comprar adorns de Nadal, cosmètica, moneders, joieria, marroquineria, llenceria i parafarmàcia. La Cecilia viu al carrer de Buenos Aires i fa la compra als grans magatzems cada divendres al matí. Està de sort, doncs. No li han espatllat els plans. Més de pega està el Josep Maria. Necessitava un joc de tovalloles per a la segona residència: "Igualment no hi deixen anar, però mira, així tenia el matí una mica entretingut". Es va jubilar fa tres mesos. La megafonia els fa una mala passada, destaca els vuit dies d’or de la planta de moda jove. No s’hi pot anar.

És el que ha passat a tres noies que venien amb ganes de gastar. El vigilant de l’entrada, molt diligent, els assenyala la vorera del davant. "La milla de la franquícia" està oberta: Oysho, Massimo Dutti, Alain Afflelou, Mango, Mango Kids, Zara, Women’s Secret, Boss, Hackett... Alguns locals,

entremig, estan buits. On hi havia la històrica llibreria Áncora y Delfín s’hi va posar un Le Pain Quotidien. Ja no hi és. A l’entrada s’hi cria pols.

El Josep Maria m’ha donat una idea. M’acosto a la plaça Sant Gregori Taumaturg, bressol de famílies benestants i anoracs encoixinats, per saber com s’hi respira la prohibició de marxar de cap de setmana. "Teníem un sopar programat a Roses i l’hem hagut d’anul·lar", destaca el Pedro. "Als nens els feia molta il·lusió marxar avui. Per a ells és molt millor no estar a Barcelona els caps de setmana. És el que més greu ens sap", argumenta la Sandra. "Aquest govern no sap res, tot ho improvisa, i després tots ho paguem”, és la conclusió de l’Alberto, que s’ha endut una bossa de menjar preparat del Semon.

Cartelleres desertes de nou

De tornada a la Diagonal, un cartell colorista crida molt l’atenció. És el cartell de Las brujas, la que havia de ser estrena destacada de la setmana, i destinada a apaivagar una mica el desastre de la taquilla cinematogràfica, torpedinada per tot arreu, a rebentar de males notícies, ja que han tornat a tancar els cines i les estrenes se n’han anat pel pedregar. El resistent i irreductible Boliche té la persiana abaixada, esclar, i també han tret els cartells de les pel·lícules en cartellera. Quin desànim! He quedat amb Toni Espinosa, empresari granític i imaginatiu dels Cinemes Girona. Està resignat, però el desànim no podrà amb ell.

Tot el gremi sabia que això podia tornar a passar, argumenta, i no es negarà a tancar el seu negoci si això ha de ser útil per acabar amb el virus. "Estan volent salvar la campanya de Nadal de la mateixa manera que van voler salvar la campanya d’estiu i els danys col·laterals els paguem uns altres". Està fart del maltractament a què el govern sotmet la cultura: "Ens maregen, prenen decisions a l’últim minut, sense consultar res. ¿No entenen que estan donant ales a una altra malaltia, l’ansietat?" No entén, bé, no ho entén ningú, per què tanquen la cultura si està demostradíssim que és segura. "La mobilitat perniciosa? Però si els bars estan tancats i hi ha toc de queda!"

No voldria oblidar-me de la noia que he vist caminant per la Diagonal. Té uns vint-i-cinc anys, passeja el gos i vesteix roba i complements de marca. Parla per telèfon: "Quin gust sortir a passejar, em ve molt de gust anar ara a passeig de Gràcia i rambla Catalunya. Quina merda no poder pirar avui, tia. Saps què? Dilluns ve un a veure el pis. Tant de bo se’l quedi, tinc unes ganes de fotre el camp de Barcelona". Es troba amb una senyora que deu ser treballadora de la llar i se li endú el gos cap a casa. Ella continua parlant per telèfon i enfila a passejar cap a passeig de Gràcia. Li ve tant de gust.