Muhammad Yunus: “I tant, que la concentració de riquesa es pot aturar!”

L’última vegada que ens vam trobar em va parlar de crear un nou marc econòmic perquè el d’ara és insostenible. Ha fet algun progrés?

El marc econòmic actual crea un món que va de cap al desastre. És una bomba de rellotgeria i només calen uns quants passos més perquè exploti, d’aquí 50 anys, potser 30. Una de les raons és que tota la riquesa va a mans de cada vegada menys persones. Podem esperar que arribi la fi del món per a tots nosaltres o bé podem construir noves carreteres per arribar a una altra banda. La que jo suggereixo és zero atur, zero contaminació i zero pobresa.

¿O sigui que creu que la concentració de riquesa es pot aturar?

I tant que es pot aturar! Tot això són coses fetes per l’home, i per tant no podem creure que no es pot fer res per canviar-ho. Quan ens decidim a fer-hi alguna cosa, es farà. La capacitat humana no té límits.

Però què caldria fer?

Una cosa molt senzilla: redissenyar el sistema que ha creat el problema. No dic que ens hàgim de desfer del sistema capitalista, sinó que hem d’arreglar-lo. El sistema capitalista ha interpretat l’ésser humà com algú motivat per l’interès propi o l’egoisme.

I no és cert?

No, no és cert. Els éssers humans són una barreja d’egoisme i altruisme. La part altruista està ignorada en la teoria econòmica del capitalisme. I jo dic: per què no la mencionem? Si interpretes que l’ésser humà és alhora egoista i altruista, necessites dos tipus d’empreses: les egoistes i les altruistes. Avui només tenim empreses egoistes. Per això estic creant empreses altruistes, per resoldre els problemes de la gent en lloc de guanyar diners per a nosaltres mateixos. A les empreses altruistes tot és per a la gent, no hi ha res per a mi. D’aquesta manera tindríem un món en equilibri, on la riquesa s’hauria de compartir perquè la gent se sentís feliç en comptes d’ignorada.

Per tant, ¿la solució de la concentració de la riquesa és l’economia social?

Jo en dic empreses altruistes, o empreses socials o empreses que solucionen problemes. Qualsevol persona pot tenir dos tipus d’empreses, una per guanyar diners i l’altra per resoldre problemes. Per exemple, avui en dia produïm quantitats enormes de plàstic. El món el matarà el plàstic, no cal que fabriquem bombes nuclears, i ens acostem a aquest moment a molta velocitat. Em diuen que la font més gran de plàstic que hi ha al món són deu rius, a través dels quals la majoria del plàstic arriba als oceans. Si poguéssim netejar aquests deu rius podríem salvar-nos del plàstic. Però encara que netegis els rius, el plàstic tornarà a omplir-los, i per tant la solució seria deixar de fer servir el plàstic. Per tant, els negocis al voltant del plàstic són per guanyar diners. A partir del moment que vulguis que hi hagi empreses socials, no voldràs fer servir el plàstic, voldràs que desaparegui del sistema. Com més empreses socials creem, menys concentració de riquesa hi haurà. Si totes les empreses del món, suposem, es convertissin en empreses socials, no hi hauria cap concentració de riquesa perquè ningú n’obtindria beneficis. Però mentrestant, a mesura que creem més empreses socials passaran dues coses: disminuirà la concentració de riquesa i seguirem resolent el problema de l’aigua, la pol·lució com la del plàstic o les substàncies químiques al menjar. Les empreses socials se n’encarregarien.

Vostè fa una distinció entre l’home capitalista i l’home o la persona real. No és real també el capitalisme?

No, el capitalisme no és real, és imaginari. El capitalisme ens ha posat unes ulleres amb el signe del dòlar o el de l’euro i no veiem res més. Ens hem convertit en robots de fer diners, ja no som humans. Als humans els agrada compartir. L’empatia és una qüestió clau per a l’ésser humà. En el capitalisme no hi ha res anomenat empatia, tot el que hi ha són diners.

Vostè es pregunta: “¿Els rics gaudeixen de la vida més enllà dels barrots de les urbanitzacions privades? ¿Volen realment que els seus fills i nets heretin aquesta mena de món?” Doncs miri, quan sento parlar Donald Trump penso que a ell tant li fa.

Tant li fa, sí, aquest és el problema. Aquest és un producte de la manera de pensar existent. Si has anat a l’escola de negocis també t’han ensenyat a competir. Si acceptéssim que l’ésser humà real és alhora egoista i altruista, en el sistema educatiu explicaríem les dues parts. Als humans ens agrada compartir i ens preocupem pels altres. Un ésser humà real és algú que, entre fer diners i resoldre els problemes de la gent, sentirà que guanyar diners el pot fer feliç però resoldre els problemes de la gent el fa superfeliç. En lloc de portar ulleres amb el senyal de l’euro, portarem ulleres bifocals.

Els discursos de la por o l’odi semblen molt eficaços, electoralment.

Sí, donen solucions artificials. Per exemple, Trump diu que hem d’aixecar un mur perquè els mexicans pobres no puguin arribar, perquè la nostra gent perd la feina. I també diu que s’han d’abandonar tots els tractats de comerç internacionals perquè estem donant feina a gent de fora. I la gent pensa: “Ah, això està bé, si no rebem importacions tindré una vida millor”. No pensen que quan ja no s’exporti la feina a la Xina i no es deixi que arribi la gent pobra de Mèxic potser acaben veient que la gent pobra segueix sent pobra. I això és degut a la concentració de riquesa, no al fet que arribin mexicans. Llavors Trump acabaria dient que com que els pobres de Califòrnia van a Texas, has d’aixecar un mur entre Califòrnia i Texas. Trump se’n surt prou bé perquè la gent que l’escolta està frustrada i ningú els proposa una altra solució.

¿Els microcrèdits que van començar a Bangladesh estan funcionant als països desenvolupats?

Sí. Vam crear Grameen America fa 10 anys i tenim més de 100.000 prestatàries, totes dones, i 22 oficines per tots els Estats Units, en 14 grans ciutats. El primer préstec ha d’estar per sota dels 15.000 dòlars. Treballem amb els que estan més necessitats. Durant els últims 10 anys hem donat més de 100.000 milions de dòlars en préstecs, amb un retorn del deute de gairebé el 100%. No hem tingut cap problema amb el cobrament del deute en cap oficina.

Quina mena de negocis són?

Són empreses en què la persona fa una activitat que està acostumada a fer. Per exemple, una dona que fregava escales i que va perdre la feina perquè es va posar malalta. A través del programa de Grameen va demanar un préstec per comprar-se una màquina de segona mà i així va poder netejar cases. Va començar el seu negoci només imprimint unes targetes, que repartia pel barri, que deien que si necessitaves que et netegessin la casa li truquessis. Va córrer la veu i ara ha hagut de contractar més persones perquè ella sola ja no ho pot fer. Del no res, doncs, es va convertir en una empresa de neteja domèstica. També hi ha negocis de cuidar-se de gats i gossos, un negoci a l’alça en moltes ciutats als EUA. És divertit, perquè a Bangladesh això no seria negoci! Una minyona a l’atur va començar a fer menjars preparats, pastes i pastissos, perquè hi té molta traça, i ara té una botiga i la gent del barri li demana que els prepari menjar per a aniversaris i celebracions. Em fa feliç, però alhora estic insatisfet de veure que els bancs segueixen fent préstecs només als rics, no presten diners als pobres.

Per què només teniu clientes dones als EUA?

La meva primera intenció era assegurar-me que almenys la meitat dels prestataris fossin dones. Quan vaig començar a Bangladesh, les mateixes dones em deien que seria millor que el préstec l’agafessin els marits. Al meu país les dones tenien por, perquè des que neixen se’ls diu que són una càrrega per a la família, de manera que sempre fan una cara com si haguessin fet alguna cosa mal feta i intenten viure com si fossin invisibles. Ens va costar 6 anys eliminar totes aquestes capes de por. Vam observar que quan arribaven diners a les famílies a través de les dones representaven molts més beneficis per a la família que si la mateixa quantitat arribava a través dels homes. Clarament, les dones sempre paren atenció als altres membres de la família abans que a elles mateixes. La prioritat sempre són els fills. S’encarreguen que els nens estiguin ben alimentats, calçats, vestits... Si tinguéssim una llista de prioritats, per a les dones seria la casa, els nens, el marit i altres membres de la família, i els seus propis problemes serien al final de la llista. Al principi vam pensar que tenia més a veure amb la cultura de Bangladesh, però és igual a tot arreu. Ara a Bangladesh el 97% dels nostres prestataris són dones.

Vostè parla d’una economia amb zero pobresa, zero atur i zero contaminació. ¿Creu que es podria fer amb una transició suau o tindria un impacte sobre l’economia?

No, tot s’ha de fer pas a pas. Proposo que la gent jove vegi la vida en dues etapes. A la primera guanyes diners per protegir la família, i a la segona és quan et compromets amb tot el món. I pots continuar amb la resta de la teva vida sense estar lligat a les responsabilitats familiars, perquè ja has fet prou. Si vas a treballar per a algú altre no fas servir el teu poder creatiu: has de fer-te emprenedor, i és d’això que tracta la segona etapa. A la universitat t’ensenyen que quan acabis els estudis trobaràs una feina, però jo penso que és un concepte equivocat. Els éssers humans no han nascut per treballar per a algú altre, són éssers independents. La feina no necessita que tinguis una capacitat creativa, sinó que segueixis ordres. Si creixes sent emprenedor, penses com un emprenedor. Si tots som emprenedors, vostè té la seva riquesa, jo tinc la meva i tothom té la seva, i s’arriba a una societat igualitària. Llavors, quan els nois i noies es vagin fent grans, que es facin aquesta pregunta: ¿hauria de ser un emprenedor o treballar per a algú altre?