Avui és l’endemà d’un dia històric: Barcelona tindrà una alcaldessa per primera vegada i serà en la persona d’Ada Colau, al capdavant d’una àmplia plataforma d’esquerra alternativa.
La victòria de Colau té tres potes, com un tamboret.
La primera pota, ella mateixa, Ada Colau. Una líder per caràcter i per feina. Algú a qui no cal que li expliquin què és el carrer. Colau es una activista, algú que com ens deia ahir una companya d’estudis de Colau a la facultat, la filòsofa Marina Garcés, ha polititzat la seva vida des que tenia 20 anys. Colau es presentava amb la credibilitat que li ha donat haver estat la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La PAH va resultar ser un instrument útil per defensar molta gent en el moment més dramàtic de la seva vida, va donar a conèixer Colau entre molta gent, sobretot humil, alguns dels quals no voten perquè no creuen que la política serveixi per millorar les seves condicions objectives de vida, i ens va canviar a la majoria la visió que teníem sobre el que significa un desnonament. Primera pota de la victòria, Colau.
Segona pota: la indignació, el 15-M, l’atur i falta d’horitzons, la corrupció. Si després de tots els casos de corrupció que han afectat els partits que han governat fins ara, PP, PSOE, CiU, sobretot, tot hagués continuat igual, ara estaríem dient que tenim el que ens mereixem. La indignació és un motor poderós, internacional, com ho demostra aquest tuit de felicitació a Colau que arribava ahir a la nit des de Nova York dels Occupy Wall Street. Però la indignació pot ser vaporosa, inconsistent, si no s’articula.
Per això, la tercera pota: la unitat de l’esquerra alternativa, la unitat de la indignació, l’articulació en una llista única de Guanyem Barcelona, que era com es deia inicialment el projecte de Colau, Podem, Procés Constituent, i, molt important, Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida. Molt important perquè gràcies a aquesta aliança amb Iniciativa Colau ha ocupat un espai entre els grans a tots els debats, a totes les entrevistes, a tots els blocs electorals. Encara que el preu hagi estat el sacrifici d’unes sigles com Iniciativa en l’altar de la victòria, i que Colau hagi fet creu i ratlla, fins i tot, amb la Iniciativa del passat, corresponsable del govern de Barcelona entre el 1979 i el 2011, durant 32 anys.
Ara s’obra tot un món: com governarà Colau, amb quins suports i com passarà de la protesta a la proposta, si serà capaç de pensar en clau institucional i representar els interessos diversos de la ciutat.
Un apunt sobre Xavier Trias: crec que el mateix Trias havia dit alguna vegada que les eleccions municipals no les guanya ningú, si de cas les perd l’alcalde en exercici. I és probable que això és el que li hagi passat. Trias ha pagat la debilitat política amb què ha governat aquests quatre anys, sí, però també el tomb a l’esquerra de la ciutat, les retallades de Mas, el cas Pujol. Tot això són obstacles difícils de salvar. Trias va ser un senyor ahir a la nit en la seva felicitació a Colau, i això que la pròxima alcaldessa li va arribar a dir “màfia” durant la campanya.
I un apunt final sobre el procés. Durant aquesta campanya, CiU havia insistit que això era la primera volta de les eleccions del 27-S, i que conservar Barcelona pel sí era fonamental. Bé, doncs això no ha passat, i el que tenim és Colau que ha guanyat i el seu discurs és de respecte al dret a decidir, una línia molt fineta i ambigua. Però si alguna lliçó pel procés ha mostrat la victòria de Colau és que la unitat té premi. Que creure’s que es pot té premi. Si el sobiranisme no és capaç de unir-se, no guanyarà. El sobiranisme ha sabut unir-se: l’ANC ha estat un model de transversalitat, l’ANC ha ajuntat esforços de gent molt diferent. L’abraçada Mas-Fernàndez del 9-N és la imatge del que cal per guanyar en un projecte tan difícil com el de la independència. La suma de CiU, Esquerra i la CUP a tot Catalunya creix fins al 45% dels vots a Catalunya. Ciutadans ha irromput, sí, però el PSC ha perdut 250.000 vots i el PP s’ha enfonsat a Catalunya i a Espanya. Dit d’una altra manera, el sobiranisme fa molt més bona cara que l’unionisme.