Pel·lícules que haurien d’estar en un museu
“H auria d’estar en un museu!”, ho diu Indiana Jones, inflamat d’adrenalina, mentre intenta recuperar la valuosa Creu de Coronado de les urpes d’un especulador. Són les escenes inicials d’Indiana Jones i l’última croada i aquesta frase et queda gravada. Ja fa molts anys que vaig sentir per primera vegada una opinió favorable a museïtzar el cinema. “Aquest director o tal altre haurien d’estar en un museu”. Interessant reflexió la que hi ha al darrere. Una obra pictòrica es museïtza sense problemes. Seguint uns criteris de valor i rellevància establerts pel mateix museu i/o per les institucions culturals competents en cada cas. També una escultura, un objecte d’una civilització antiga, un manuscrit, una vestimenta... Anar al fascinant Museu del Disseny de Barcelona és descobrir una àmplia tirallonga de realitats museïtzades. Però i una pel·lícula?
Hi ha museus que han organitzat exposicions sobre cineastes. Molts exemples. El MoMA, per exemple, sobre Hitchcock. El CCCB va acollir fa un parell d’anys una fabulosa mostra sobre Stanley Kubrick. La Filmoteca de Catalunya organitza cada any exposicions que valen molt la pena i té dipositades una gran quantitat de pel·lícules, documentals i de ficció, de la més variada procedència. La fàcil reproductibilitat del suport fílmic, el fet que no existeixi “una sola còpia” d’una pel·lícula sinó moltíssimes, dificulta aquesta consciència, diguem-ne sagrada, del film que sí que posseeix un quadre.
Al mes de febrer arribarà als cinemes un film que hauria d’estar en un museu. És El nen de Charles Chaplin, que compleix un segle d’esplendorosa vida, sempre nova, sempre preciosa, i la distribuïdora A Contracorriente ha tingut el bon criteri de fer-la tornar a les sales. Així potser algú la descobrirà, potser contribuirà a fer florir la cinefília d’un grapat de joves, potser serà decisiva per fer adonar a algú de la importància de les sales de cinema. Hi ha pel·lícules, definitivament, que haurien d’estar en un museu.
