Els museus de la ciutat
Una ciutat, diguem-ne, Barcelona, per ser gran, per retenir i per atreure talent en un món amb molts treballadors a distància, haurà de ser culturalment potent. Barcelona té possibilitats en aquest front però no ho té fet.
De les moltes facetes de la cultura em centraré en els museus. El concepte de museu és imprecís. El registre oficial de la Generalitat ens diu que a Barcelona n’hi ha 19. Curiosament, no hi són ni Can Framis ni el Museu de la Catedral. Si hi afegim el registre oficial de “col·leccions” arribem a 39, i recuperem Can Framis. Si ho ampliem a l’àrea metropolitana, ja estaríem al voltant de 80. Una alternativa és anar a una llista de definició expansiva, per exemple la de la Wikipedia. Llavors en tindríem 116, i 166 per a l’àrea metropolitana (45 de titularitat privada). Comparant: Amsterdam, 93; Nova York, 213; París, 130; Londres, 278. Prefereixo la definició àmplia, que inclou tant institucions amb patrimoni i poca activitat com institucions amb molta activitat expositiva i cultural i poc patrimoni. En definitiva, i a efectes de marca, podríem dir que Barcelona és una ciutat de 100 museus.
Els museus es queden incomplets en la seva missió si no tenen públic. La política cultural d’un país ha d’incloure, doncs, la promoció de visitants. Aquests són de dues menes: els locals i els externs al territori. Per als locals la política de museus és part de la política cultural i educativa. Per als externs és part de la política d’internacionalització, amb una lògica econòmica -creació de llocs de treball- i també representativa -fer-se conèixer al món-. I així tenim, d’una banda, grans museus, que atenen els dos públics, i, d’altra, museus petits i especialitzats, que responen al públic local. La seva proliferació és un bon índex de l’estat de la cultura. Amb el benentès que no cal que tots tinguin personalitat jurídica (poden ser seus diferents d’un mateix ens) i que no és desitjable obtenir la multiplicació per fragmentació: els grans museus són motor de tot el sistema. La multiplicació és bona si, i només si, representa la vitalitat cultural del país.
Els museus es financen amb fons públics i privats. Els privats serien: ingressos per entrada, patrocinis de tota mena i marxandatge. Hi ha tres menes de museus: els de titularitat pública (públics), els de titularitat privada que no reben cap subvenció pública (privats) i els de titularitat privada que reben una subvenció pública (público-privats) perquè, com els primers, són considerats d’interès públic.
És important per als objectius educatius de la societat que els ciutadans locals visitin museus i que repeteixin amb freqüència. Però el fet és que per més descomptes i excepcions que es donin (al MNAC n’hi ha 13) no és el mateix dir “Hi ha un preu d’entrada, però és molt baix (al Macba és 18 € per a tot l’any)” que dir “Si vostè és un resident local l’entrada és gratuïta, tantes vegades com vulgui”. Estic convençut que això tindria un efecte molt positiu sobre les visites i les repeticions. En tot cas: ho podríem provar. Afegeixo un missatge per als dirigents polítics: la iniciativa transforma les subvencions als museus en política social, ja que es fan per garantir la gratuïtat.
Per als visitants externs és diferent. Dintre d’uns intervals raonables, el preu de l’entrada no és prou significatiu per dissuadir un visitant que no repetirà. La no gratuïtat també es justifica pel fet que, a diferència del local, l’extern no ha contribuït a la subvenció amb els seus impostos.
En el cas de Barcelona, aquest plantejament general no seria gaire costós d’implementar. Malauradament els locals visiten poc els seus museus, raó de més per intentar incentivar-los amb la gratuïtat. Així, per al MNAC i el Macba calculo que amb menys d’un 15% d’augment de la subvenció pública es podria assegurar la gratuïtat per als locals.
Com correspon, els museus privats són responsables de la seva política de preus i d’assegurar la seva viabilitat econòmica. Permeteu-me aquí una referència al projecte de l’Hermitage. Confesso que el debat em deixa perplex. L’Hermitage no és el museu de la marihuana de Sant Petersburg, sinó un dels gran museus del món. I en el nostre sistema econòmic els privats són ben lliures de jugar-se-la en projectes empresarials. No veig que hi hàgim de posar impediments. Una gran ciutat no pot pensar que té massa museus. Si el projecte va bé, contribuirà a la solidesa museística de Barcelona. I si no va bé: bon vent i barca nova.
