Alerta roja als museus d'art contemporani de Barcelona

BarcelonaEl sector de l’art contemporani barceloní viu un moment convuls, en paral·lel als estralls del covid en el món de la cultura. El conjunt de la situació, que sembla impensable en altres àmbits com els teatres i els auditoris, afecta fins a mitja dotzena d’equipaments d'entre els més importants del país, tant públics com privats. L'última novetat és la convocatòria del concurs per fitxar nova direcció per a l'Arts Santa Mònica, que s'ha anunciat aquesta setmana tres anys després de cessar l'anterior responsable. Fa tres setmanes va aixecar polseguera la divisió del centre d’art i la fàbrica de creació de la Fabra i Coats i la rebaixa de les condicions laborals de la directora, Joana Hurtado. Al Macba va cridar l’atenció al juliol que es renovés el director, Ferran Barenblit, només per un any en lloc de cinc. Tampoc té director la Fundació Antoni Tàpies, una institució que com la Fundació Joan Miró viu una situació econòmica delicada. Què passa en el sector de l'art contemporani de Barcelona?

“L’art sempre s’ha vist com un bé per a una altra cosa, no s’ha vist mai com un bé per ell mateix per a la ciutadania, i ho estem pagant amb escreix”, lamenten des de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). “La política pública ha cregut en l’art quan hi veuen un tema de regeneració urbana, de política turística o de cohesió social. L’art posa l’accent en el vincle amb l’ideal de l’emancipació social. Els polítics s’ho posen a la boca quan són fora, però després cauen en un dirigisme per una qüestió d’inèrcia institucional, perquè si des de l’art es marca una contrapolítica, els acaba fent nosa”, expliquen. “Reclamem que els relleus siguin clars”, afirmen des de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La necessitat de polítiques a llarg termini

A diferència d'altres equipaments, com les biblioteques, els centres d’art no han assolit la mateixa popularitat. “Es pensa abans en la pedra que en les programacions i ara ens trobem amb el problema que les direccions estan en perill”, expliquen a l'ACCA. “Les polítiques culturals han de ser clares i pensant sempre a llarg termini, per propiciar que la cultura es dirigeixi a la realitat i qüestioni els seus significats i contradiccions –afirma el director del Macba, Ferran Barenblit–. Per això necessitem institucions amb mecanismes de governança renovats, que puguin treballar amb calma, protegides dels vaivens polítics, ben dimensionades, protectores del seu principal capital –l’humà, els seus equips–, el treball de les quals no sigui avaluat únicament amb obsoletes mètriques quantitatives”. Per al director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel, la situació reflecteix “la manca d’inversions a llarg termini en l’ecosistema de l’art en tota la seva complexitat”, i reclama més suport perquè, per començar, les escoles d’art tinguin un atractiu internacional i siguin una base més forta d’aquest ecosistema. “L’art no ha de ser només una forma d’oci especialitzat sinó que ha de ser important per a les persones, sigui quina sigui la seva professió”, defensa.

Unes institucions massa solitàries

Un altre dels llasts del sector és la falta d’una feina més coordinada dels equipaments. “Una de les fonts d’aquesta situació és que totes les institucions i tot el teixit han treballat d’una forma molt solitària”, diu el galerista i president de l’associació Art Barcelona, Àlex Nogueras. “Si els museus han estat d’esquena al que hem estat fent les galeries i els artistes, el teixit s’ensorra perquè el que es necessita és una institució forta que defensi l’escena local”, explica. La cap de l’Àrea de Difusió i Cooperació Artística de la Generalitat, Conxita Oliver, coincideix amb la necessitat de fer una “feina més transversal” per distribuir tasques i detectar buits. Aquesta tasca sí que sembla donar fruits a nivell territorial: a l’abril van fer públic el decret del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya que permetrà estendre la xarxa, que està capitanejada pel Macba, més enllà dels vuit centres existents (les noves ciutats que s'hi sumen encara no volen fer-les públiques). “L’objectiu és consolidar les pràctiques artístiques contemporànies al territori i articular un marc de col·laboració entre els equipaments, perquè facin accions de cooperació entre ells”, explica Oliver.

I malgrat les vicissituds dels centres ja existents, hi ha qui hi suma a l'equació la necessitat de nous espais per a les arts visuals. "Barcelona té dèficits importants, fins i tot d’espais d’arts visuals –diu Conxita Oliver–. Manca un espai per a artistes de mitjana carrera. El Santa Mònica, La Virreina, la Fabra i Coats i La Capella han treballat amb artistes i fotògrafs emergents i trobo a faltar el següent esglaó per a aquests artistes, perquè espais privats com la Fundació Vila Casas treballen amb uns altres noms”.

En aquest sentit, des de la Plataforma d'Artistes reclamen que les Tres Xemeneies del Besòs sigui un centre d’art contemporani de l’àrea metropolitana nord que inclogui Badalona i el Maresme, que hi hagi un espai d’art contemporani al futur parc de les Glòries, com el que el museu Reina Sofia té al Retiro, i que es reprengui la línia d’encàrrecs d’obres d’art públic. “No ens podem oblidar que la ciutat i l’àrea metropolitana estan creixent i necessitem nous equipaments, hem de ser ambiciosos”, defensen.

Internacionalització per defugir el localisme

Les mancances de les polítiques culturals també impedeixen la internacionalització dels creadors. “Hi ha gent preparadíssima, però creiem que el problema està més en unes polítiques que a l'hora d’intervenir el teixit cultural i social no han sigut prou fermes. És per plorar que el pressupost per programar tota una kunsthalle com la Fabra i Coats sigui de poc més de 300.000 euros. Necessitem canals d’internacionalització més bons”, lamenten des de l’Associació de Crítics. “És molt important que un artista o un productor cultural tingui una articulació internacional des dels primers passos. És un problema que equipaments com Can Felipa, La Capella i la Sala d’Art Jove no generin connexió internacional, no per generar grans trajectòries sinó per pretendre una visió de l’art més connectada amb el món”. “La internacionalització és un punt feble”, reconeix Oliver.

Barcelona forma part d'una lliga de ciutats mitjanes que podrien acollir esdeveniments com la biennal itinerant Manifesta, com van fer en el passat Sant Sebastià i Múrcia i enguany Marsella. La ciutat continua sent atractiva i algunes exposicions, molt destacables. Però el perill de la desconnexió del públic, la descoordinació institucional i la falta d'acompanyament dels creadors fan urgent que Barcelona es posi les piles per recuperar el pols d'una ciutat que havia sigut sinònim de risc.

Els estralls del covid han revelat els excessos de l’orientació turística d’alguns museus barcelonins i els reptes per fidelitzar el públic local: el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró són dels que més pateixen la situació amb una caiguda de públic del 90% i el 85%, respectivament, mentre que la d’altres equipaments con el MNAC i el Macba se situa en el 80%. Un museu que acostuma a ocupar el primer lloc dels més visitats a Catalunya, el Teatre Museu Dalí, ha tancat tot el novembre arran dels confinaments perimetrals dels caps de setmana, una mesura que ha rematat la possibilitat de recuperació a curt termini. Al Teatre Museu Dalí també han tingut en compte les recomanacions franceses de tancar els museus i tenen la intenció de tornar a obrir al desembre. La situació és paradoxal perquè mentre que aquests museus passaran dificultats econòmiques, un estudi de la Universitat de Girona revela que un 70% del públic del Picasso i els museus Dalí gaudeix ara més de la visita. I, mentrestant, segueix damunt la taula la necessitat de potenciar el paper social dels museus i que comptin amb més suport de les administracions perquè no hagin de dependre tant de la venda d’entrades i altres ingressos propis.