On hem de posar els museus?

En aquest article entendré que un museu és una institució que protegeix una col·lecció i que, a més, la gestiona al servei de l’educació dels ciutadans i de la imatge que el món exterior rep del país. Hi ha institucions de gran dinamisme cultural, com entre nosaltres el CCCB, que no són patrimonials. No les recullo sota el terme museu, encara que alguna de les observacions que hi ha a continuació també hi són aplicables.

¿Com s’implanten els museus en el territori d’una ciutat? N’hi ha alguns, com el Born o el Museu d’Història de la Ciutat a Barcelona, en què la localització és intrínseca a la seva col·lecció. Però quan les polítiques públiques hi han de jugar un paper crec que, en general, les decisions s’orienten a partir de tres idees força. Una és la de constituir una gran zona de museus -i només de museus o altres centres culturals- amb l’ambició d’arribar a ser un referent primordial de la ciutat, un lloc on s’ha d’anar i on les aglomeracions no molesten. Una altra és la del museu com a revulsiu urbanístic: se situa en una zona urbana nova o en reconversió per facilitar el procés de consolidació o de canvi. La tercera és fer-ne part de la monumentalitat del centre de la ciutat.

Històricament a Barcelona s’han seguit estratègies que corresponen a les dues primeres idees. La de la gran zona de museus és la que els concentra a Montjuïc. La del revulsiu urbanístic la podem veure a la zona del Museu Picasso, del Macba o del Disseny Hub. En canvi, cap gran museu públic és al nucli representatiu de la ciutat.

La política de localitzar museus com a revulsius urbans ha estat, en conjunt, un èxit, però comencem a veure’n les limitacions. El Picasso va ser el detonant per a la revitalització del barri de la Ribera i hi ha pogut créixer sense dificultats. També el Macba ha animat el Raval, però el conflicte actual sobre si un espai determinat ha de servir, com estava previst, per ampliar el Macba o per traslladar-hi un CAP il·lustra una dificultat seriosa. És important, i estic segur que és possible, que la disputa del moment s’arregli atenent totes les necessitats, i que el Macba pugui créixer i ensenyar, amb un orgull que molts compartim, la seva col·lecció. Però el realisme ens diu que segurament serà l’últim creixement que es podrà contemplar a la localització actual. El barri és massa dens i la presència de grans institucions culturals i educatives és massa contundent. Les ambicions de totes les institucions que hi són presents no són compatibles en aquell entorn. Potser alguna emigrarà. Pel que fa al Macba, penso que la seva vida passarà per tres fases. La primera va ser la fundació, amb una seu espectacular i poca col·lecció. La segona és la d’ara: creixement de la col·lecció i extensió de l’espai per exhibir-la en contigüitat amb la seu actual. Hauria de culminar bé. La tercera és un futur que no començarà abans d’una dècada. La col·lecció continuarà augmentant i el sentit comú indica que no podrà mantenir-se massivament guardada en un magatzem. Caldrà que es vegi. On? La meva intuïció és que algun dia hi haurà una segona seu fora de Barcelona, en un lloc accessible però amb molt espai disponible. Em puc imaginar, per exemple, una antiga colònia fabril del Llobregat.

Respecte a Montjuïc com a zona de museus, crec que els seus impulsors inicials se sorprendrien de tot el que conté (MNAC, Miró, CaixaForum, Museu Etnològic...) però també que, així i tot, la seva centralitat no estigui assegurada. Encara costa anar a Montjuïc; els locals hi anem menys del que es mereix i els de fora no hi van prou, o es queden només a la font d’en Buïgas. L’alcalde Maragall, que veia el problema, va insistir en prolongar la línia 2 del metro fins a l’aeroport, amb parada a l’altura del MNAC. No ho va aconseguir. Els Jocs Olímpics van fer possible moltes coses, però no aquesta. Hauria estat un bon desenvolupament per a la centralitat cultural de Montjuïc i hauria sigut superior a la línia 9 com a accés a l’aeroport.

Potser els fundadors es van equivocar en la tria de Montjuïc com a zona de museus, però ara no hi ha marxa enrere. No ens podem quedar a mig camí. Si encara no hi tenim prou continguts, llavors n’hi hem de continuar posant més. El que proposaria no és cap pla de xoc, ni cap acceleració. Simplement prioritzar Montjuïc per a les coses que el futur vagi portant. Per exemple, algun dia la ciutat de Barcelona haurà de disposar d’un referent museístic en arquitectura. El lloc lògic és Montjuïc. Pel que acabo d’explicar, però també perquè entre el Mies van der Rohe i el CaixaForum ja hi tenim peces importants in situ.