La música ens salvarà / La frase de l’any
La música ens salvarà
Els EGM fan de baròmetre dels nostres mitjans però, també, del nostre estat d’ànim. El consum de ràdio, a la Catalunya en temps de coronavirus, permet fer una doble lectura que, segons com, sembla contradictòria. D’una banda, la necessitat d’informació per part de la ciutadania ha fet que es consumís molta ràdio. “En una època pandèmica com aquesta, la ràdio no falla”, per dir-ho en paraules de Jordi Basté. Això ha comportat la patacada de les fórmules de ràdio musical. La gent ha triat la paraula, la informació i les pautes, per damunt de tot. D’altra banda, en plena baixada del consum de música a la ràdio, Catalunya Música ha pujat un 30% la seva audiència. Un fenomen. A la música clàssica s’hi ha arribat per dos camins. Un és per convenciment, per mirar de posar pau a tants sentiments de desorientació o de tristesa. L’altre camí és, ben bé, per fugir del desastre. No és una hipòtesi esbojarrada pensar que hi hagut un moment que, quan ja no podíem més de xifres d’ingressats o de taxes de velocitat de contagis, quan ja ens esgarrifava tornar a sentir el nombre de persones que morien cada dia, hem canviat el dial i hem posat Beethoven o Robert Gerhard com qui amaga el cap sota l’ala, per no sentir més notícies tremendes. La música com a refugi. Les simfonies com a búnquer mentre passa el tràngol. En una ocasió, vaig entrevistar Josep-Lluís Carod-Rovira quan era vicepresident d’un Govern que començava a tenir set incendis setmanals. Venia en cotxe de Cambrils fins a RAC1. Mentre emetíem anuncis, li vaig preguntar si havia sentit una notícia a la ràdio. Em va dir que, en l’hora i mitja de camí, només havia escoltat Catalunya Música, per aïllar-se del soroll. És exactament això. Qui més qui menys, en els últims mesos, tots hem fet un Carod-Rovira, aquí i a la Xina popular. Qui canta els seus mals espanta, dèiem. Ara sabem que no cal cantar. Escoltant la música a vegades n’hi ha prou.
La frase de l’any
La sinceritat, a la política, és un bé tan escàs que així que un membre del Govern ens explica les veritats sense embuts, d’entrada és notícia. Després, fins i tot s’agraeix. Enmig d’aquest ciclorama de desorientació, el nou conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va deixar anar la frase que, per a mi, és la més reveladora d’aquesta segona fase de reobertura d’un 2020 catastròfic. “Si tinguéssim diners, segurament no hauríem obert la restauració i l'hostaleria”. La constatació no pot ser més crua. Les paraules de Sàmper tenen un punt de queixa. És una reivindicació perquè el govern de Pedro Sánchez no està fent arribar a les autonomies els diners per rescabalar tots els sectors afectats de les pèrdues ocasionades per mesos de tancament. Però la confessió del conseller transmet un drama sanitari de primera magnitud. Admet que, per anar bé, o per anar una mica menys malament, bars i restaurants haurien de continuar tancats. En nom de la salut de la ciutadania, per tant, no s’haurien d’haver reobert. Si hi hagués diners per indemnitzar-los, seguirien amb els fogons apagats i les cadires al damunt la taula. Al Govern li toca fer aquesta mena d’equilibris, gens populars, per no col·lapsar el sistema sanitari, per no arruïnar un percentatge important de la població i per no emmanillar les llibertats. Economia i salut són, avui, un joc pervers de vasos comunicants. Una setmana després de les paraules de Sàmper, la taxa de contagi ha passat de 0,76 a 0,92 i aviat més d’un català en contagiarà un altre i ja hi tornarem a ser. Si la prioritat és salvar vides, cal agafar la realitat per les banyes abans que les xifres de decessos es torni a disparar en l’onada d’hivern. De moment, el Govern ja ha fet cas als científics i ha sabut dir que dilluns que ve no passarem a la fase 2. A veure quant triguen a fer seves, també, les paraules de Salvador Macip quan diu que aquest any, per Nadal, cadascú a casa seva.
