Què hi sona, als carrers de Nova York?

Hooper amb 3rd Street. Tota la nit han estat passant cotxes amb la música forta, sense aturar-se prou per permetre identificar-ne bé les veus dels artistes. Això era salsa dels 70, allò altre semblava Bad Bunny... En aquesta zona de Williamsburg, la comunitat portorriquenya hi és molt present. I, cosa insòlita a Nova York, la gent encara se saluda pel carrer.

El barri ha canviat molt des que s’hi va rodar el documental Los Sures, que és com es coneixia popularment un veïnat que l’any 1984 encara era un dels més pobres de Nova York. Ara els ciutadans d’origen porto-riqueny conviuen amb la població hipster que l’ha anat colonitzant amb restaurants, cafeteries i terrasses, sobretot al llarg de Bedford Avenue. La mescla és interessant, però la música que se sent als carrers adjacents continua sent essencialment llatina.

¿Sabíeu que l’omnipresent I like it de Cardi B, Bad Bunny i J Balvin està construït sobre un sample -tot i que tornat a gravar- d’un boogaloo de Pete Rodríguez de l’any 1967? La música caribenya ja era cool als Estats Units des dels anys 50, però com a cosa exòtica, adaptada als gustos dels blancs. Això va perdre pistonada amb l’arribada de Fidel Castro a l’Havana l’1 gener del 1959, moment en què l’Amèrica blanca va anar girant els ulls cap a la bossa nova brasilera. Encara van haver de passar uns anys abans de l’explosió de la salsa brava, amb allò de “la calle está dura ”, quan porto-riquenys, dominicans, panamenys i cubans van prendre consciència col·lectiva a través d’una música vibrant i veritable. D’allà va sortir la Fania, que va reunir Willie Colón, Héctor Lavoe, Rubén Blades, Celia Cruz i tants altres.

El tumbao de les seves descargas encara ressona ara, especialment a les barbacoes improvisades a les voreres de Williamsburg. Cal ben poc per reunir-se amb la família i els veïns: taula i cadires, una mica de música i obrir una boca d’incendis perquè els nens juguin amb l’aigua i algun gran hi renti el cotxe. De vegades cal tan poc com asseure’s a les escales de les cases amb un parell d’amics i un petit altaveu.

Brooklyn no està lluny de Manhattan. Pots agafar el metro a Hewes St. i travessar l’East River pel pont de Williamsburg. L’estrèpit de les rodes al passar-hi és tan gran que taparien la música dels auriculars si no fos que els novaiorquesos en porten de molt sofisticats. Tant els Beats Studio 3 -d’un vermell llampant- com els Bose QuietComfort 35 II tenen un sistema al·lucinant per cancel·lar el soroll. Fan màgia. T’aïllen de l’entorn i la música t’arriba a les oïdes amb nitidesa hiperrealista. Beats la va fundar el raper i productor Dr. Dre, cansat que la gent escoltés la seva música en auriculars de mala qualitat. Estan pensats per al pop i per al rap i subratllen sobretot els baixos. Ara és propietat d’Apple, mentre que Bose pertany al Massachusetts Institute of Technology, que per cert va demandar Apple per haver-li copiat el sistema de cancel·lació de soroll.

Però, què hi sona als auriculars de la gent? Segons l’últim número de Rolling Stone, coses com Lil Nas X o Shawn Mendes amb Camila Cabello. Billie Eilish és l’entrevista de portada i a dins també hi destaquen Rosalía: posen Aute cuture al sisè lloc de les seves cançons preferides, però la seva foto ocupa gairebé tota la pàgina. En diuen això: “Ningú aconsegueix que els sons tradicionals ressonin en el futur com ho fa Rosalía”. No és gens estrany sentir-la al fil musical d’algun establiment.

El Mom’s de Hell’s Kitchen, en diumenge i a l’hora del brunch, és un local molt sorollós, però entre el repicar de tasses i coberts i les converses animades de la gent hi sonen cançons de la de Sant Esteve Sesrovires. Un nen amb una hamburguesa al davant s’hi fixa i recita, embadalit, tota la lletra de Con altura. Una cambrera jove amb cara d’estar a l’última i que no sap que el nen és català pregunta:

-Coneixes Rosalía?

I, dirigint-se als pares:

-Se sap tota la lletra! -exclama mentre ells somriuen, deixant-la amb la sorpresa a la boca i mirant d’estalviar-se les explicacions.