Som nació, però del tipus equivocat

Josep Borrell ens va sorprendre en plena Diada afirmant de manera gens ambigua a Estrasburg que Catalunya és una nació. Ho va dir a la BBC -al Hardtalk de Stephen Sackur-, és a dir, davant el món. Les preguntes de Sackur semblaven escrites per Torra, però el seu biaix sobiranista es devia sobretot (no ens fem il·lusions) a l’esperit del programa (del hard ): posar contra les cordes l’entrevistat. Sigui com sigui, Borrell va decebre profundament -gairebé va trair- l’espanyolisme, que li ha demanat explicacions. I ell les ha donat: “Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”. L’explicació del cosmopolita pobletà m’ha fet pensar en aquella escena de Manhattan en què una dona revela que, quan per fi va tenir un orgasme, el metge li va dir que era dels tipus equivocat. Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.

Però fins i tot si admetéssim que no totes les nacions han de ser estats, em continuaria semblant inevitable que “tot grup social que senti que pertany a una mateixa cultura, llengua, societat, que tingui consciència d’ell mateix” (i estic citant Borrell parlant de com se sent català), no pugui acceptar de bon grat ser manat per una altre grup social que té una altra cultura, una altra llengua i una altra consciència d’ell mateix. El dret a decidir per un mateix sobre un mateix neix, precisament, de tots els elements que Borrell atribueix a les nacions sociològiques i culturals. I això és possible dins un estat plurinacional, però és incompatible amb ser part d’un estat nació. La idea que una nació cultural i sociològica pot no ser -pot renunciar a ser- nació política simplement no se sosté. Tota nació cultural i sociològica és política i viceversa. La necessitat de ser subjecte polític emana de la consciència d’identitat col·lectiva igual com el lliure albir emana de la consciència d’un jo.

Diu Borrell que, històricament, són els estats els que creen les nacions i no al revés. La rèplica és simple: ¿quants estats s’han creat en els últims 100 anys -els de més democràcia de la història- i quants els han creat nacions? L’estricta realitat històrica és que els estats nació, amb poques excepcions, s’han creat violentament imposant un únic subjecte polític, sociològic i cultural a diverses nacions. De fet, darrere la majoria de guerres hi ha nacions sotmeses a estats o partides per fronteres.

Diu també Borrell que és tan absurd parlar de nació espanyola en temps dels Reis Catòlics com de nació catalana el 1714, perquè la nació -tal com ell l’entén- neix amb la Revolució Francesa. No ho discutirem: tot depèn de què entenguem per nació. Però el que segur que neix a finals del XVIII és l’estat nació: una estructura cada dia més obsoleta que és a la base de la terrible crisi democràtica que viu Europa.