Nadal a Montserrat

MontserratÉs Nadal. I a Montserrat, com arreu, també se celebra en família. La dels monjos. Una comunitat de 57 germans, el més gran de 93 anys i el més jove de 33, l’edat de Jesús al morir. A Montserrat, per on l’any passat van passar 2,7 milions de visitants -un rècord-, els monjos gairebé mai no estan sols. Tampoc avui. La nit d’ahir es va dir la tradicional Missa del Gall, amb el cant dels escolanets, molts d’ells acompanyats dels seus pares i germans. I avui, a les 11 h, tornaran a posar la seva veu inspiradora a la missa conventual. Després els 54 nois marxaran a fer l’àpat nadalenc amb els seus i els monjos menjaran sopa de galets i carn d’olla al refectori, sense visitants. L’hostatgeria només tanca per Nadal i Pasqua. Són les seves dates marcades en vermell al calendari. Per un dia potser s’allargaran... És Nadal.

La regla de Sant Benet, escrita per Benet de Núrsia fa 1.500 anys, encara avui marca el ritme precís de la vida monacal a Montserrat. Tot l’any. El primer ofici és a les 6 h, les matines, al cor superior de la basílica, un lloc inaccessible als fidels. A les 7.30 h són les laudes, al cor de baix. Aquí sí que hi poden participar els visitants. L’esmorzar arriba a les 8.30 h. I a les 11.00 h la missa conventual, que els talla una mica el matí, però que està pensada perquè hi arribin els que venen de Barcelona. Els escolanets canten la Salve i el Virolai a les 13 h, i a les 13.30 h és l’hora de dinar, que els monjos fan sols, cerimoniosament, en silenci. Presideix l’abat, Josep M. Soler, i alguns germans serveixen, per torns. Aigua, pa i vi. Tres plats i postres. Cuina tradicional. Les esferificacions queden reservades per a l’esperit. Mentre mengen, un monjo llegeix en veu alta algun text escollit, no necessàriament de caire religiós.

Abans i després de dinar, en funció dels dies, hi ha les pregàries conjuntes a la sala capitular, són la sexta i la nona. I cada dia, a les 18.45 h, les vespres a la basílica, obertes també a tothom. El sopar és a les 20.15 h, de nou en silenci rigorós. Després hi ha un moment de distensió a la sala dita de recreació, on informalment l’abat convida alguns monjos a fer aportacions a partir dels seus viatges o contactes, o ell mateix explica el contingut d’algunes de les visites que ha rebut. Per Montserrat hi passa tothom: polítics, empresaris, sindicalistes, artistes, activistes... El dia acaba amb l’última pregària al cor superior, les completes, a les 21.15 h. Això cada dia, amb puntualitat britànica. Amb ordre. Tot pautat al mil·límetre. La Marie Kondo seria una aprenent al costat de sant Benet, un gran gestor de temps i d’ànimes.

“Dir que a la comunitat de monjos de Montserrat hi ha una vida de família no és aparença, és de veritat una comunitat de germans”, m’explica el pare Bernat Juliol, portaveu del monestir. Viscuda des de dins, hora a hora, monjo a monjo, la vida monacal desmenteix el tòpic d’homes tenebrosos i taciturns, però no perd l’aura de misteri. Els silencis densos, el ritme cadenciós de les hores, els hàbits foscos, tot transmet una consistència antiga, imposant: aquí la vida és solida -gairebé rocosa-, lenta, segura. Un microcosmos d’espiritualitat. ¿Queda cursi dir-ne un racó d’amor? S’hi respira pau. Silenci i música van de bracet i li donen aquest aire poètic, aquest somieig d’eternitat. Alguna cosa intangible que quasi pots tocar amb la punta dels dits, especialment els matins que els peus de la muntanya queden coberts d’un mar de boira mentre sobre teu, en els cims retallats, el cel s’il·lumina d’un blau nítid. L’aire fred t’embolcalla de serenor.

També t’embolcalla la història. Ho vulguis o no, reps l’influx d’un omnipresent simbolisme de catalanitat. La Moreneta, amb el seu mig somriure tipus Gioconda perquè sap que, malgrat tot, la vida no és un absurd, és la “ regina Catalonia ”. “La gent té un cert sentit patrimonial de Montserrat, se’l senten seu”, diu el prior, Ignasi Fossas. Però malgrat que a la façana noucentista que dona a l’esplanada s’hi esculpís el lema de Torres i Bages “Catalunya serà cristiana o no serà”, des del seu esperit d’acollida benedictí -no només són un monestir, també són un santuari-, Montserrat mostra una catalanitat oberta. I una espiritualitat plural que no posa barreres a ateus, agnòstics o membres d’altres confessions.

Montserrat atrau, imanta moltes sensibilitats. I fa temps que la cosa dura. Ja s’encamina al mil·lenari. El 2025 farà deu segles que l’abat Oliba el va fundar. L’Escolania fa 700 anys que funciona, ara amb més professores que monjos, però encara sense nenes. Al cenobi, fa 50 anys eren més de 100 germans; ara són la meitat. Tanmateix, se senten amb forces i amb futur: “La gent escolta Montserrat”. Creuen que el que fan i el que representen té sentit. Creuen. Mirin on mirin, al cel de les muntanyes serrades, a la plana emboirada o l’interior de cadascun d’ells. Creuen. És la fe. Avui també és Nadal a Montserrat.

Ignasi Fossas, prior

“Hem d’acollir tothom, sigui com sigui i vingui d’on vingui”

De petit, a Aiguafreda, el seu poble, comptava diners a l’oficina de Caixa Manlleu que portaven el seu avi i la seva mare. El pare treballava a la fàbrica de tovalloles de Can Puig. Quan el petit Ignasi no sumava pessetes, jugava a fer de periodista: “M’havia inventat una cadena de televisió, tenia els meus programes, feia connexions en directe des de la plaça de Vic. Em posava en un racó i començava a enraonar sol. En català. El meu pseudònim periodístic era Jaume Català”. Però l’avi, que no havia pogut donar estudis a la filla a causa de la Guerra Civil, tenia clar que els nets havien d’anar a la universitat. I allò del periodisme no hi encaixava del tot. Va triar medicina. Va cursar els sis anys i el 1983 va fer la mili a la brigada paracaigudista en un poblet de Múrcia, a prop de la base aèria d’Alcantarilla, en una unitat que, dos anys abans, el 23-F no s’havia aixecat amb Milans del Bosch. Hi va fer de metge.

Fins aquí una part de la seva història abans de fer-se monjo. L’altra part té a veure amb un mossèn progre fill d’un ferroviari aragonès, Pere Ináraja, rector a la Llobeta, a Aiguafreda. “Jo formo part de la generació de la contestació; havíem d’arreglar-ho tot i en sabíem més que ningú. Els joves estàvem de moda i era fàcil trobar professors i eclesiàstics que et donessin peixet. Però el Pere Ináraja no. Ens estimava. I malgrat el seu mal geni, ens atreia molt. Era, a més, un home d’una gran cultura general. Ell em va salvar la fe: la majoria de companys van abandonar la pràctica religiosa”. I a això s’hi va sumar que l’estiu del 1978, amb 18 anys, va anar a Mallorca amb un amic a conviure amb un monjo de Montserrat, Basili Girbau.

Acabades la carrera i la mili, i després de dos anys de treballar de metge, el 1986 entrava al monestir. Ho havia sol·licitat el 1981. La seva vida de monjo ha estat sempre molt lligada a l’actual abat, Josep M. Soler, que ja va ser el seu mestre de novicis i del qual ha estat secretari 5 anys (2000-2005), portaveu 16 anys (2000-2016), majordom administrador (2005-2011) i prior (des del 2011). “Els primers anys va ser com un germà gran, per a mi. Amb ell vaig fer tot el procés de discerniment, que no va ser fàcil ni lineal, ni per a ell ni per a mi. I després hi ha hagut tots aquests anys de col·laboració directa, de la qual aprens com es fa d’abat”.

Tot i que quan va entrar a Montserrat li van dir que havia de triar “entre ser metge i ser monjo”, la primera tasca de responsabilitat que va tenir va ser fer-se càrrec de la infermeria i després -encara avui- sempre és, diguem-ne, una mena de metge substitut d’urgències. Ell no ho vol dir explícitament, però el pare Fossas ha sigut i és un monjo clau en la governança del monestir dels últims vint anys. Protocol·làriament, el prior és el número dos: substitueix l’abat quan no hi és i organitza la vida domèstica i econòmica de la comunitat. “N’he après equivocant-me”. Però fa l’efecte que n’ha après molt.

Professor de litúrgia, el pare Fossas va estudiar primer a Montserrat mateix i després a l’Institut Pontifici Litúrgic de Roma, on també es va diplomar en arxivística a l’Arxiu Secret del Vaticà. La seva formació espiritual i intel·lectual va durar el que és habitual al monestir: uns deu anys. Es va ordenar prevere el 2002. “Un cop, la meva mare, que és molt pietosa, em va preguntar què és la litúrgia. Doncs bé, tècnicament és la celebració del misteri pasqual de nostre senyor Jesucrist en el temps que va de l’ascensió fins que torni”. O dit d’una altra manera, “és la manera com els cristians seguim el manament de Jesucrist fent-lo present a la nostra vida”. I a Montserrat, la litúrgia té un aspecte propi, que és “la simbiosi entre la litúrgia monàstica i la d’un santuari, és a dir, la pietat popular. Quan un santuari és portat per la comunitat monàstica, es dona la síntesi. De manera que els monjos gairebé mai estem sols”.

Coneixedor i admirador del papa Pau VI, de la mort del qual es va assabentar en aquell viatge juvenil a Mallorca, el cita per explicar què és Montserrat: “Vinc en representació d’una institució que és experta en humanitat”, va dir Pau VI a l’ONU. Voldria que el mil·lenari del monestir, d’aquí sis anys, “ajudés a enfortir i aprofundir la nostra vida de monjos i la missió de Montserrat com a monestir i santuari cristià, de difusió de la fe, i, com a conseqüència d’això, com a lloc de trobada, d’acolliment de les persones, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin”.

Bernat Juliol, portaveu del monestir

“La gent no pot evitar fer-se preguntes sobre el sentit de la vida”

És un monjo constitucional. Va néixer amb el règim del 78 que ara ha entrat en crisi, exactament el dia en què es va firmar la Constitució, el 31 d’octubre. Però no reflecteix gens aquest trasbals de final d’època. Al contrari, als seus 40 anys posa veu al futur de Montserrat des de la “il·lusió”, la paraula que més fa servir. En fa quinze que és a la muntanya. “Entre el dia que vaig demanar entrar al monestir i el dia que vaig fer la professió solemne de fe van passar nou anys”, diu el pare Bernat Juliol, que ho veu com “un temps llarg” que contrasta amb la immediatesa del món contemporani. “La vida monàstica també ens ensenya que hi ha coses que requereixen una maduració, una reflexió, un creixement personal”.

Prové d’una família treballadora del barri vell de Girona, el pare mecànic i la mare perruquera, amb tres fills. Ell és el del mig. Feia d’escolà a la catedral. La mare és de l’Empordà, de Llampaies, on passaven els caps de setmana. Va anar a escola a les monges butinyanes, després a l’Institut Jaume Vicens Vives i, acabat el COU, va fer dret a la universitat. Tot a Girona. Va ser cap al final de la carrera quan es va plantejar l’opció montserratina, amb 21 anys. “Hi havia vingut algunes vegades amb l’escola i la família, però no gaires. Als gironins Montserrat ens cau lluny”. Amb un amic, un estiu van decidir passar cinc dies a l’hostatgeria... Així va començar tot. Però encara va treballar un parell d’anys en un despatx d’advocats. I va tenir alguna xicota.

El primer monjo amb qui va parlar seriosament va ser Toni Pou: “Mira, ves pujant un cap de setmana al mes i n’anem parlant, i en dos anys veurem si aquesta inquietud teva és una vocació monàstica”. D’entrada veia “els monjos sempre seriosos i negres, i pensava: «Vols dir?»” Però va anar fent, va anar-los coneixent de debò. Després d’una estada l’estiu del 2004 ja s’hi va quedar com a postulant un any, en van seguir dos més de novici (quan ja portes l’hàbit), després va fer la professió de fe temporal i al cap de quatre anys la professió de fe solemne. Entremig, tota la formació, que en el seu cas va incloure la llicenciatura en teologia. Al final del procés, quan va tornar de Munic, on havia anat a estudiar alemany, l’abat Josep M. Soler el va convertir en el seu secretari, un càrrec de confiança que va exercir durant tres anys, al cap dels quals se’n va anar dos anys a Roma, a la universitat benedictina de Sant Anselm, a fer el que en termes eclesiàstics és una llicència i en termes civils un màster.

La reincorporació a la vida monàstica ja la va fer com a portaveu, el 2016. I aviat també va assumir la feina de subprefecte de l’Escolania. Fa un any es va ordenar prevere. Entre la vida monàstica (de portes endins) i la vida pastoral (d’acollida dels pelegrins), Bernat Juliol busca l’equilibri: “Estic molt orgullós de ser monjo. Crec que la vida monàstica té molt a aportar a la societat del segle XXI, tal com ha aportat al llarg de la història. Però també crec en una dimensió pastoral. La fe és comunicació, no per imposar-la, sinó per donar testimoni”. Que molta de la gent que puja a Montserrat -l’any passat es va arribar al rècord de 2,7 milions de visites- només vingui a fer-hi turisme no el preocupa: “Només que se n’enduguin una espurna... A vegades tan sols és haver entrat a l’església i haver sentit el silenci de la basílica, o la Salve i el Virolai. Hi ha gent que et diu: «M’he posat a plorar»”.

Ara que s’acosta el mil·lenari del monestir, fundat el 1025, ho veu com una oportunitat per “encomanar il·lusió” en Montserrat i tot el que significa, des de la consciència que la secularització de la societat no para d’avançar: “Hi ha molts factors que l’expliquen, però un és que des de l’Església no hem sabut comunicar, no hem sabut expressar la nostra fe”. “La dimensió religiosa de la persona hi és. La gent no pot evitar fer-se en algun moment les grans preguntes: sobre el sentit de la vida, sobre la mort, davant el mal o la malaltia. Això és inherent a la persona humana. Esclar: la gent té por o precaució davant la fe, però alhora mai de la vida hi havia hagut tanta gent disposada a creure en coses, potser com a reacció al cientifisme i a un món molt rígid. Les llibreries tenen seccions d’espiritualitat i autoajuda plenes a vessar”.

A Montserrat volen acollir tothom. Com a portaveu, intenta que la de Montserrat “sigui una paraula inclusiva, que no deixi ningú fora”: “Un dels eixos de la regla de Sant Benet és l’acollida. Una paraula d’acollida, doncs, però també d’esperança i de justícia”, diu Bernat Juliol, que no amaga que aquests últims temps, amb el dramatisme del procés independentista, amb els presos i exiliats, la seva feina no ha sigut fàcil. Més enllà de la catalanitat òbvia i viscuda amb naturalitat, dins la comunitat hi ha tantes opinions com monjos. “El fet de ser un símbol de país vol dir que la gent et mira i t’escolta, i això et dona més responsabilitat per, en comptes de complicar més les coses, ajudar a trobar solucions”. Li queda feina, al portaveu. I no li falta il·lusió.

Joan M. Mayol, rector del santuari

“Montserrat ha de ser la casa de tots en un món pluricultural i plurireligiós”

Nascut al barri barceloní d’Horta fa 56 anys, de petit pujava de romeria a Montserrat amb la parròquia. Alguna cosa li va quedar gravada. Un dia el monjo Ireneu Sagarra li va dir al seu pare si el nen volia ser escolà. Ell d’entrada va dir que sí, però després va pensar en els passadissos foscos, els monjos vestits de negre... I, per a disgust del seu pare, es va fer enrere.

El pare i la mare treballaven en fàbriques. En Joan va anar fent a l’escola i l’institut. “Jo volia ser delineant, però per pagar-me els estudis vaig fer diferents feines”. La més important, als primers Burger King de Barcelona, al passeig de Gràcia cantonada Casp i a Canaletes. Va acabar sent-ne el gerent... durant 10 anys! “Ets jove i treballes amb gent jove, tens diners, vius a casa els pares però amb independència. Cada nit tancàvem els Burger a les dues de la matinada i després anàvem a la discoteca, a l’Studio 54, demanàvem cubates, jugàvem al pòquer... Ens ho passàvem bé. Però em faltava alguna cosa”. Què li faltava? Ell en diu “ressaques espirituals o anímiques. Els altres amics s’ho passaven bé i quedaven satisfets, però jo no del tot”.

Com que seguia pujant a Montserrat, un dia va trucar a la porta de debò. El va rebre l’actual abat Soler, que era el mestre de novicis, i el prior d’aleshores, Daniel Codina, “molt de pagès, molt autèntic”, i que li va etzibar: “I per què no vas a Poblet? Què hi vens afer, aquí?” Hi va ingressar el 1993. L’11 de setembre passat va celebrar els 25 anys al monestir, dels quals en va passar uns quants fent classes a l’Escolania i després 14 de responsable de la infermeria, on va descobrir, explica, “la fragilitat de la condició humana: vaig aprendre a acompanyar-la. Per davant meu han passat [han mort] més d’una trentena de monjos, persones amb conviccions profundes que he vist com afrontaven el misteri de la mort”.

Entre ells recorda el pare Tomàs Puig, “un monjo que no semblava especialment pietós. Era bromista, li agradava la bona conversa, el whisky. Era diabètic. Quan l’abat Cassià li va comunicar que li haurien d’amputar una cama, va respondre: «A la professió de fe vaig donar-ho tot, la cama també hi anava inclosa»”. També recorda amb afecte Romuald Díaz, que es va quedar cec. “Havia traduït del grec per primer cop al català el Nou Testament, havia estat secretari de diferents abats, era intel·lectualment molt potent, i va acabar feliç, empaquetant llibres a les palpentes, amb alegria, interessant-se per tothom”.

Ara fa cinc anys que és el rector de la parròquia de Montserrat, que no és qualsevol cosa. Més que feligresos, té pelegrins. Visitants. Molts. I una comunitat de monjos al darrere per acollir-los mentre segueixen la litúrgia de les hores, segons la regla de Sant Benet. “Aquí no veuràs ni processons ni rosaris, i en canvi sí xerrades, col·loquis, convivències. No som un supersantuari tipus Lourdes”. A Montserrat hi va tota mena de gent. “Aquí la gent no té por d’expressar-se, de manifestar els seus dubtes, les seves queixes. No els donem simplement la raó, hi entrem en diàleg... Fa poc vaig estar a Roma al primer congrés internacional de santuaris, i el Papa ens va dir que érem el sistema immunitari de l’Església”.

El pare Mayol nota la distància creixent amb l’Església. Reconeix que són força els cremats per una mala formació religiosa que ha generat actituds de rebuig. Molts li diuen que no són practicants, “i jo -explica- els responc que és al revés: «Potser no ets creient, però practicant sí, perquè estimes i ajudes els altres: això és l’essència de l’Evangeli». El que passa és que practiquen en solitari. Avui tots tenim el mateix problema, l’individualisme. Amb el mòbil ja fem: no ens cal res més, ja estem comunicats. Però trobem a faltar el contacte personal. A vegades ho sabem manifestar intel·lectualment. D’altres compulsivament, amb una certa agressivitat. Quan ve la gent ho notes. I has de saber captar no tant el que et diuen, aquesta agressivitat que els pot sortir, com el que senten”.

Amb el mil·lenari a les portes, el pare Mayol s’imagina un Montserrat que, “sense negar la nostra catalanitat i el nostre amor a la terra, sigui conciliador, aglutinador, de la gent d’aquí i d’arreu: Montserrat ha de ser la casa de tots en un món pluricultural i plurireligiós. Aquest és el repte”.

Efrem de Montellà, prefecte de l’Escolania

“Avui trobes més indiferència que gent en contra de la fe”

A diferència dels altres monjos, el pare Efrem té la cel·la a l’Escolania, on passa gairebé totes les hores del dia. Bé, totes no: com la resta, participa en tots els oficis, de les matines de les 6.00 h a les completes de les 21.15 h. Ora et labora. Té dues famílies, cadascuna d’una cinquantena de membres, els monjos i els escolanets. Seguint la regla de sant Benet, amb els monjos ora (prega) i amb els escolanets labora (treballa). I viatja: amb els cantaires ja ha estat tres cops a Rússia, tres més als EUA, un a la Xina i en molts països d’Europa i per tot Catalunya. “He viatjat molt més com a monjo que en tota la meva vida anterior. I després hi ha una altra cosa: encara que no et belluguessis gens d’aquí, per Montserrat hi passa moltíssima gent, i molt interessant. El món ve a nosaltres”.

I com era la seva vida anterior? La seva família no anava gaire a missa. El pare, ja mort i originari de Puigcerdà, treballava al port de Barcelona. Ell és el gran de tres germans. Els altres, un germà i una germana, estan casats i amb fills. La germana de la mare era monja a Lestonnac de Solsona. Per això ell va fer BUP a Lestonnac de Barcelona, on feien les convivències a Montserrat. Ja amb 17 anys va anar a passar una Setmana Santa a Poblet amb uns amics dels pares, i en va quedar impactat. Després, ell i un fill d’aquells amics van entrar en contacte amb el pare Basili, ermità de la Santa Creu de Montserrat. El visitaven de tant en tant mentre l’Efrem estudiava música al Conservatori, uns anys en què també va fer la mili a Gavà. Amb la mort del pare es va haver de posar a treballar i després es va traslladar a Puigcerdà, on va acabar fent de professor de música a l’institut. “Tenia seguretat laboral però hi havia alguna cosa que no m’acabava d’omplir”. I va trucar a la porta de Montserrat.

Hi va entrar el 2003. En el seu entorn hi va haver gent que se’n va alegrar i gent que no ho va entendre, però des del respecte. “A vegades he trobat persones que m’han dit: «A mi m’agradaria creure però no crec. I és una sort quan veig una persona que creu». En tot cas avui, més que posicions en contra, que també hi són, a vegades el que perceps és indiferència de molta gent. Per això ho has de fer convençut. I per a mi fa més feliç donar que rebre, i aquí és un lloc on dones molt”.

Per al pare Efrem, en ple segle XXI la vida monàstica continua tenint sentit. “Si els monestirs en general han aguantat mil anys és perquè són útils. Hi ha alguna cosa que aportem i que, si no la féssim nosaltres, no la faria ningú. A l’Edat Mitjana feien de tot -hospitals, escoles, biblioteques, modernitzar l’agricultura, etc.-. Ara això ja no cal. Ara un monestir és un lloc de pregària, de silenci, on trobaràs una persona amb qui poder parlar i compartir. La imatge és com la del xiprer: és allí i si l’ocell vol s’hi pot anar a protegir, però si no pot volar”. Montserrat és una mica això: “Si t’hi acostes, hi trobaràs un espai de recés, per fer un intercanvi d’opinions, per fer un acompanyament o el que sigui. Hi trobaràs una litúrgia ben feta. Aquesta presència més cristiana i més compromesa és el que fem als monestirs”.

Sergi d’Assís Gelpí, hostatger

“La gent se t’obre perquè saben que els escoltes i que no els jutjaràs”

Als 7 anys, després de llegir un article al diari Avui, va demanar als pares que volia anar a l’Escolania de Montserrat. “Hi vaig llegir que cantaven molt, i jo em passava el dia cantant. I hi vaig veure una foto d’uns nens llegint el diari. I a mi m’agradava molt llegir el diari”. Això passava el 1983. “A casa es van sorprendre molt!” I tot seguit em diu: “Ho pots explicar a l’ARA si fas constar que l’Escolania no és en cap cas per fer monjos, perquè de fet, des del pare Bernabé Dalmau fins a mi, no hi ha hagut cap cas més. Som una excepció”.

Després de l’Escolania, on va ser molt feliç, el Sergi va estudiar a l’institut del seu poble, Malgrat de Mar, i en acabat va fer filologia a la Universitat de Barcelona, una època durant la qual el van marcar les feines de voluntariat, a la presó i a Càritas, amb dones que havien hagut de fugir de les seves parelles. “La meva vida monàstica d’alguna manera és una resposta a això, perquè qui conegui Montserrat sap que no és un lloc tancat, sinó al contrari: aquí hi arriba tot. La gent se t’obre perquè saben que els escoltes i que no els jutjaràs, que els intentaràs comprendre. Hi ve molta gent que viu envoltada de gent però que no tenen a qui explicar el que realment els passa”.

El pare Sergi no només sap escoltar, sinó també comunicar. L’afició pel periodisme se li nota. De fet, té un blog a internet, havia obert un canal a YouTube i és present a Twitter. “M’agrada intentar trobar el llenguatge que pugui arribar a la gent. A vegades trobo que l’Església fa servir un llenguatge molt desfasat. Intento transmetre coses que per a mi són importants i fer-ho amb esperit positiu, per construir. No m’agraden els mals rotllos de les xarxes i rebutjo els comentaris anònims. Fa 1.500 anys sant Benet ja parlava del bon zel que han de tenir els monjos. Jo ho tradueixo com a esperit positiu”.

Fa un any va saltar a la fama amb una homilia molt aplaudida per l’independentisme i el 2013, quan es va ordenar, en la seva primera missa va fer broma del “ relaxing cup of café con leche ” d’Ana Botella. Aquest és l’esperit del pare Sergi, que quan amb 29 anys va entrar a Montserrat va trobar tot el suport dels seus dos germans grans, amb qui està molt unit, tot i que un és ateu: “L’altre penso que és creient, però a la seva manera”. Un esperit que també transmet a l’hostatgeria, de la qual és el responsable. Situada dins el monestir, la gent -la majoria catalans, però també molts estrangers- hi va a buscar “pau i silenci, alguna cosa profunda espiritualment i de reflexió”. “Poden ser creients o no, agnòstics o d’altres religions, però tots tenen un denominador comú: són gent que cerca, que es fa preguntes, a vegades gent amb problemes. És com un oasi on tothom pot beure aigua, on es pot compartir la vida monacal. N’hi ha que tornen i n’hi ha que no els veiem més. Algunes persones m’han explicat coses que sempre portaré a dins, tot i que no hagin tornat”, confessa.

Com un dels monjos joves, imagina un Montserrat del mil·lenari més implicat en els problemes del món. “Montserrat hauria de ser més profètic, fer-se més ressò dels problemes de la gent. No només a escala de país, eh? Res no ens ha de ser indiferent i Montserrat pot fer d’altaveu de moltes situacions humanes difícils, perquè la gent ens escolta. Al blog, per exemple, vaig parlar fa poc de la visita d’una persona transsexual, per dir que les hem d’estimar i acollir. Ser profètic vol dir: «Està passant això i això no pot ser». Montserrat ja té un compromís social molt important, que sovint no se sap. El mil·lenari pot ser l’oportunitat per fer un pas més. Des de l’Evangeli, des de la idea que tots som germans, tots formem una sola família humana. Què està passant amb els refugiats? Què passa a les presons? Com a cristians hem de defensar els drets humans, però no teòricament. La veu de Montserrat, doncs, ha de ser profètica, però també humil, com ho hauria de ser la de l’Església, que té dret a parlar, sí, però com un més, dins un món plural. I tenint en compte que l’Església som tots, no només el Papa. A vegades hi ha massa papalatria ”.

Bernabé Dalmau, monjo

“La capacitat de comprensió i el respecte són valors monàstics molt grans”

Si no el coneixes, sembla extremadament seriós i concentrat, amb una expressió de severitat que és marca de la casa montserratina, de factura noucentista. Però en la distància curta és expansiu i rialler. El pare Bernabé Dalmau és el gran de vuit germans d’una família “superigualadina”, amb un pare que era procurador al matí i oficial de notaria a la tarda. “Treballava molt: vuit fills!” Té 25 nebots i 27 nebots nets, pràcticament tots a Igualada i els pobles del voltant. Un nebot va passar per l’Escolania de Montserrat i ara hi ha un nebot net. Tradició familiar. Ell també havia sigut escolanet. “A la comunitat actual només som quatre monjos els que vam passar per l’Escolania, que en cap cas és un seminari menor”. Ha casat els seus set germans i germanes, inclòs el cinquè, Antoni Dalmau, escriptor i expresident de la Diputació de Barcelona.

Amb 16 anys, Bernabé Dalmau, que ara en té 74, ja va entrar al monestir. Aleshores entraven més joves, al voltant de la vintena. Va ser l’últim novici de l’abat Escarré i la seva família estava vinculada a qui amb el temps també seria abat, Cassià Just, que va ser el seu mestre de novicis i del qual esdevindria secretari “en una època divertida, abans i després de la mort de Franco!”. “Després de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat -recorda el pare Bernabé-, de la qual acaba de fer 48 anys, l’abat Cassià va haver de visitar el papa Joan Pau VI. Hi anava una mica espantat, disposat a ser renyat per haver-se ficat en política, i en canvi literalment el va saludar com «l’abat Cassià Just, conegut per tot el món», i tot seguit va deixar anar aquella frase tan bonica: «Acolliu tothom». Quan es va morir em va tocar redactar la làpida funerària, on posa: «Des de Montserrat va acollir tothom»”.

Format en teologia a Montserrat, el pare Bernabé va acabar estudis a Estrasburg, en teologia i dret canònic, tot i que també té tirada per les qüestions litúrgiques. Tastaolletes, té una trentena de llibres publicats -molts de divulgació religiosa, escrits els últims anys- i des del 1986 és director de la revista Documents d’Església. Ha traduït els documents del Concili Vaticà II i dels pontificats de Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. I ha escrit textos de tipus biogràfic sobre monsenyor Romero i Pau VI. I dos volums sobre Francesc: “Ara seria més crític amb ell”. La seva pròxima obra serà Montserrat, un magnificat de roca, sobre la litúrgia del monestir, que té com a característiques que està oberta a la participació del poble al costat dels monjos, que es fa en català i que es basa en l’estètica del cant.

La seva ha sigut una època intel·lectualment d’or del monestir, amb figures com Lluís Duch, mort recentment. Encara queden, entre d’altres, els historiadors Josep Massot i Hilari Raguer. “Abans, com que la comunitat era més nombrosa, els intel·lectuals de debò s’hi podien dedicar més, tot i que hi havia un contrapès: la pregària era més llarga”. També abans moltes feines de gestió i serveis, per exemple a la infermeria, les feien els monjos i ara recauen en seglars. “I ara hi ha ascensor i calefacció!”

Ha participat en tres eleccions d’abat. Aviat potser li tocarà la quarta. I entre rialles no en descarta una cinquena: “Si tinc llarga vida”. Sí, se’l veu fort. A l’abat Cassià Just el defineix com “el més polític i sagaç” de cara a la societat. A Bardolet, com “l’home de casa, el pare de família”. I a l’actual, Josep M. Soler, com “una síntesi de tots dos”. Amb l’episcopat català ja no fila tan prim: “Cinc anys abans del Consell Tarraconense es va fer el document Arrels cristianes de Catalunya, que és l’únic que es recorda. Mai no l’han negat, però a cada bugada es perd un llençol. Ara tots són de parla catalana, però això és una mica insuficient”.

La vida de Bernabé Dalmau és Montserrat, del qual reivindica “una qualitat espiritual i humana: la capacitat de comprensió i el respecte, que són uns valors monàstics molt grans”. “Com en totes les famílies, hi ha moments difícils i tensions, però per damunt de tot hi ha una estimació profunda entre els monjos”.