Apunts d’agost (2)
14.VIII. S’ha girat tramuntaneta i ha refrescat una mica. La lluna, que farà el ple demà, ha omplert les últimes nits amb la seva resplendor espectral i la seva melancolia. L’agost arriba a la meitat. Després, l’estiu comença a esllavissar-se cap al no-res. Encara farà calor, sí. Plourà, esperem-ho. A les vinyes maduraran els raïms i vindrà el temps de les veremes. Les primeres figues ens alegraran el paladar amb la seva dolçor bíblica. I cada dia el dia serà més curt.
El ple de la lluna coincideix aquest any amb una de les festes catòliques més importants de l’any. La de l’Assumpció de la Mare de Déu. Santa Maria, en el nostre país. Innumerables esglésies li estan dedicades. I, per a mi, sobretot, la catedral de Girona, el meu poble. Recordo les corredisses familiars per arribar a temps al solemne ofici pontifical. Calor a fora però frescor humida a l’interior de la gran nau única al món. L’orgue espetegava amb acords solemnes i sorollosos i les volutes de l’encens pujaven cap amunt, cap al trifori, cap als vitralls, i es condensaven sota el baldaquí. La litúrgia romana es desenvolupava solemne i àulica al voltant de la figureta menuda i fràgil del senyor bisbe. Era la festa major de la catedral i això es notava, pels ciris, per la música, per les flors, pels cants, sempre una mica desafinats, dels canonges: "Assumpta est Maria in caelum, gaudent Angeli, collaudantes benedicunt Dominum, al·leluia".
A part de l’ofici, amb tota la seva parafernàlia cerimonial, hi havia, a la catedral, aquest dia, una altra atracció important: el llit de la Mare de Déu. Darrere l’orgue, en aquella mena de gran plaça que queda fins a la porta principal, s’hi aixecava el llit de la Mare de Déu. Una baluerna barroca considerable, amb àngels músics, garlandes i domassos i, a sota d’un baldaquí en forma de corona, un llit on reposava la Mare de Déu. Tota la glòria de l’assumpció prové d’una vida mortal. La Mare de Déu havia mort, com totes les dones del món. Qui hagi tingut la sort de veure alguna vegada l’anomenat Misteri d’Elx, la Festa, recordarà aquella mort escenificada, aquella Mare de Déu pujant al cel de la cúpula d’Elx. I tota la representació, amb els apòstols i àngels adolescents, molts d’àngels i aquella sonsònia musical i l’encens barrejant-se amb la suor del poble, per dir-ho d’alguna manera. La gent és sensible a la glorificació d’un dels seus, encara que no sigui un qualsevol. Maria, l’escollida, sense pecat original. I morta, sí, perquè era humana, però amb la seva carn no descomposta, sinó pujada al cel amb cos i ànima. Destí envejable. Morir sense passar per la humiliació de podrir-se. Maria era especial i el 15 d’agost és la seva festa. I aquest any, a sobre, hi ha lluna plena. És el moment de recitar aquells versos prodigiosos de Dante: "Vergine madre, figlia del tuo Figlio, / umile ed alta più che creatura, / termine fisso d’eterno consiglio…"
Mitjans d’agost és un bon moment per anar a plaça. Les tomates són en un punt esplendorós, tot i que la meva amiga Felícia diu que no és un bon any per a les tomates. Però n’he menjades de molt bones, d’excel·lents, fins i tot. Les de cor de bou, les del pebrot, les rodones de tota la vida, les de la pera, per amanir, i les borsalino, delicioses per menjar i per sucar pa. Els pebrots vermells, sumptuosos, amb algunes restes del verd adolescent, fan una meravellosa escalivada, així com les albergínies, que són dolces, sense gaires llavors encara. Per amanir, m’agraden molt els bitxos, que tenen un verd aigualit i són gustosíssims. També per conservar en vinagre. Les cebes tendres de Figueres, rosades i dolces, són inoblidables, i els cogombrets menuts, cruixents i aquosos, alternen amb els grossos, els de tota la vida. Hi ha coves de carbassons, dels verds i dels blancs. La Victòria en té, a vegades, amb la flor. En Marc, pagès de Calonge, sap què són els melons. Aquest estiu n’he menjat algun que m’ha recordat els melons d’abans. Pell groga i una carn un pèl pastosa i dolça. Ara comença a tenir-ne dels anomenats de pell de gripau. Són de carn cruixent i tant o més gustosos que els altres. Hi ha préssecs olorosos i han aparegut les primeres figues. Els raïms encara no. Les mongetes tendres són fines i sense fils. Dona gust menjar verdura i fruita, amanides i escalivades. És la delícia de l’estiu, de l’agost. Quan vaig a plaça, m’he de reprimir: m’ho compraria tot. I crec que els pagesos que venen el que produeixen haurien de cobrar més del que cobren. És una feina molt mal pagada.
