Aristòtil a la platja
A cap admirador de Philip Glass no se li escaparà que el títol d’aquest meu paper d’avui és una paròdia, en el bon sentit de la paraula, de l’òpera del famós compositor titulada 'Einstein on the beach'. El canvi d’Einstein per Aristòtil em va venir de cop mentre mirava i admirava la retrospectiva de l’escultor Alberto de Udaeta al Monestir de Sant Feliu de Guíxols. Una retrospectiva peculiar perquè ha estat comissariada, com es diu ara, pels alumnes de segon curs del batxillerat artístic de l’institut Sant Elm de la ciutat ganxona. Un recorregut per l’obra de l’escultor des de les seves obres primerenques, encara amb un pòsit figuratiu, fins a les últimes. La mirada dels nois i noies sobre el conjunt de l’obra d’Udaeta segur que li dona un sentit especial que no deixa de tenir, per a mi, un valor de veritat afegit al conjunt.
¿Per què se’m va acudir el nom del filòsof grec? Per una cosa molt senzilla. Perquè quan jo era jove i estudiava filosofia medieval, escolàstica, i vam arribar a la definició de què era la bellesa, va sorgir el concepte aristotèlic d’'integritas'. Sant Tomàs, el gran valedor d’Aristòtil, afeccionat a les tríades, va establir tres condicions de la bellesa. La 'integritas', la 'proportio' i la 'claritas'. És a dir, que una obra, per ser bella, havia de ser completa, tenir totes les parts. A més, aquestes parts havien de ser proporcionades. Si es representava un cos humà, aquest cos havia de tenir tots els seus membres, no li podia faltar un braç, per exemple. I aquests membres havien de ser proporcionats. No podia ser que una escultura tingués una mà massa petita comparada amb el braç. Finalment, l’obra havia de ser clara. La 'claritas' era una virtut interior de l’obra que es manifestava en la percepció de la seva totalitat. És allò que podem dir-ne 'forma'.
Tot això pensava mentre em mirava i admirava les escultures hàbilment exposades i il·luminades a l’esplèndida sala d’exposicions del monestir santfeliuenc. Udaeta és un mestre de la forma, de la 'claritas'. Sap estructurar les seves escultures d’una manera que la forma total es revela fins i tot si només te les mires d’un costat. I quan dones la volta a les escultures, tot i que canvien, evidentment, aquests canvis mai no contradiuen la claredat de percepció que has tingut quan les has vist des del costat que sigui. Podríem dir que es tracta d’una escultura no contradictòria. La 'claritas' es revela magnificent i m’agradaria dir que la bellesa d’aquestes obres procedeix d’aquesta claredat conceptual total.
Udaeta treballa temes diversos. I anomena les seves escultures amb paraules o frases que tenen a vegades vagues relacions amb les formes. Així, per exemple, algunes, afuades, les bateja com a 'Nautilus'. D’altres, massisses, i amb un o dos braços curts i potents, en diu 'Encluses'. Si hi ha una mena de suports que poden fer pensar en columnes la sèrie es titula 'Temples'. Si hi ha una obertura a la base, que pot ser llegida com una porta, les peces es diuen 'Passatges'... Udaeta treballa fent sèries, fins que el tema se li esgota o bé ell se’n cansa. Totes les obres, però, tenen un comú denominador que les fa reconeixibles a l’acte. Són sòlides, contundents, i, per dir-ho d’alguna manera, tenen una ànima geomètrica.
Udaeta acostuma a fondre les seves peces en ferro. Allò que sempre n’hem dit ferro colat. El ferro, ja se sap, s’oxida. I Udaeta treu partit d’aquesta oxidació natural. La controla. I quan li sembla bé el resultat d’aquesta oxidació, l’atura, amb l’ajut d’una cera especial. Diríem que treballa amb la intempèrie com a ajudant per aconseguir la pàtina desitjada. Altres vegades fon les peces en bronze. I com és sabut, el bronze també es patina. Pot ser més verd o més terrós, o gairebé negre. És una pell podríem dir pictòrica sobre el cos musculós de la forma estricta. Però, per a mi, l’important és la forma.
M’he afanyat a escriure sobre aquesta exposició perquè dura molt pocs dies. Fins al 17 de març, només. És una cosa que no entenc: tot l’esforç que representa una exposició com aquesta, en la qual ha intervingut tanta gent jove plena d’il·lusió, es fondrà per sempre més en tres setmanes escasses. Ja sé que el lloc és desavinent, que és en un quart pis, que tanquen a les sis de la tarda… Però un ajuntament hauria d’entendre que una 'exposició' ha de ser també una 'imposició'. La gent, l’abundància de visitants, això que ara en diuen l’audiència, no hauria de ser mai la pedra de toc d’un esdeveniment. Però les autoritats no ho entenen pas així.
