Dues notes

Escriptor i pintorDijous passat va ser Corpus. El Corpus commemora un altre dijous, el Dijous Sant. Ara, cap de les dues festes se celebra com cal. Dijous Sant ja no és festa i passa desapercebut en aquella Setmana Santa de quatre dies i Corpus ha estat traslladat al diumenge anterior o posterior, no ho sé. El cas és que Corpus era una festa gloriosa en el calendari del nostre país, coincidint amb la sega –olor de cereals, olor de plenitud, que diria Herbert–. Corpus va ser la festa barroca per excel·lència: processons, catifes de flors, encens. Corpus celebra la institució de l’eucaristia, que, de fet, va ser el Dijous Sant. Però com que la Passió impedia una celebració com cal, es va instaurar aquesta festa que trepitjava i abolia la festa romana de la deessa Ceres, la festa de les collites. L’habilitat catòlica per apropiar-se les festes paganes és proverbial. Quan es va instituir Corpus, es van haver de redactar els textos dels oficis sagrats i va ser el moment de sant Tomàs d’Aquino, que es va lliurar a unes expansions lírico-teològiques que han passat a la història de la cultura occidental. Els seus himnes 'Lauda Sion' i 'Pange lingua', la darrera estrofa del qual és la famosíssima 'Tantum ergo', han estat musicats infinitat de vegades. Els Corpus catedralicis eren solemnes en la seva pompa i la seva circumstància gairebé cortesanes. El de Girona era una eclosió extraordinària de llum, música, flors i sensualitat. Era una representació inoblidable que culminava en aquella custòdia gòtica portada per quadre diaques sota el tàlem municipal. La processó anava precedida per tota la faramalla popular, gegants, nans, l’àliga de l’Ajuntament. I l’olor de la cera i la de la ginesta i la dels clavells esclafats per les potes dels cavalls es barrejava a l’encens i al perfum dels til·lers florits de la Rambla. Les nenes estrenaven vestits lleugers i vaporosos i els nens trèiem partit de l’americaneta estrenada per Rams. Era la gran festa ciutadana abans de l’escapada general de l’estiu cap a les platges desertes de la Costa Brava. 'O tempora, o mores!' Els Corpus rurals tenien una màgia extraordinària. Les processons anaven pels camins entre els camps segats o a punt de sega, trepitjant ginesta i roses esfullades. També es cantaven els himnes de sant Tomàs, però encantadorament desafinats. Els cirerers estaven carregats de cireres i tot respirava l’acompliment d’un cicle. Tot això són records dels vells com jo. Records. La societat rural s’ha acabat i la catòlica també. Ara, mentre esperem l’imperi tecnològic que ha d’arrasar-ho tot, vivim entre els records del que ja hem perdut i la incertesa del que ha de venir. Som en una època difícil perquè no tenim cap superestructura mental i vital que ens sustenti. Els més vells som nàufrags en un pèlag de restes i els més joves són nadons atònits en un món que els espera i que no saben com serà.

La situació política actual, amb un govern català forçat i modelat segons la voluntat de l’Estat i un govern estatal encara per veure com es comportarà, fa que els catalans, que portem mesos patint i que hem expressat la nostra voluntat en un referèndum i unes eleccions també forçades, ens sentim alhora decebuts i tristos. ¿Què hem de fer? ¿Creure que s’obre una època esperançada de diàleg i negociació? ¿Amb un nou president del govern estatal que s’ha distingit per dir enormes disbarats contra Catalunya i per votar a favor de la repressió contra els catalans? Per a Espanya, la caiguda del PP és positiva, però per a Catalunya no tant. ¿Serà capaç el PSOE de plantar cara a Ciutadans? En moltes coses potser sí, però no pas en la qüestió catalana. Al fons de l’imaginari del PSOE i de Ciutadans hi ha una divisa comuna: 'Delenda est Catalonia'. Però nosaltres hem de persistir. En un sonet, escrit a la postguerra d’ocupació, Carner, davant de la destrossa del país, sabent que el palau s’havia convertit en pedreny, que els murs eren aire i els teginats eren cendra, sabent que el descoratjament rodava en la nit, rapisser del record i la frisança, pren una decisió radical. Pujar, “sense replans d’espera, cap al camí de l’alba fugissera, pel tros d’escala que no mena enlloc”. Ara ens pot semblar que l’escala que tenim al davant tampoc no mena enlloc, perquè tot és d’una enorme confusió, amb els partits independentistes jugant a espanyols i amb tants presos polítics i exiliats. Carner diu que continuarà pujant l’escala perquè sap d’on ve el foc que animarà la morta polseguera. Aquest foc ve del fons del cor, de la fidelitat.