Flors i violes
Giacomo Leopardi (1798-1837), poeta expert en confinaments –va passar llargues temporades tancat a casa, devorat per la incertesa i la paràlisi– va escriure, a finals de setembre de l’any 1829, als trenta-un anys, un poema titulat El dissabte al poblet. En ell ens parla d’una joveneta que torna del camp amb un braçat d’herba –suposo que per donar menjar als conills i altres animalons– i un pom de roses i violes, per guarnir-se l’endemà, que és diumenge. Un mazzolin di rose e di viole. El poeta Giovanni Pascoli li va retreure, a posteriori, que les roses i les violetes no florien pas al mateix temps. Cosa que no és pas veritat del tot, perquè hi ha roses precoces i violetes tardanes i bé podien florir alhora. Però Pascoli, capficat en l'exactitud botànica, no es va adonar que rose e viole és una expressió feta i de llarga tradició. De fet, Leopardi, que em sembla que estava més pendent de les citacions literàries que no pas dels marges florits i el sotabosc, cita Petrarca, que, a les seves rimes (CCVII), parla de rose e viole i al seu Triomf de la mort (I, 27) diu: "Di rose incoronate e di viole". Roses i violetes és una expressió feta –no sé si gràcies a Petrarca– que Leopardi recull, sense mirar massa si floreixen alhora o no. Ja he dit que podien fer-ho. Tot depèn del clima, esclar.
En català diem, com a expressió feta similar, flors i violes, segurament perquè el monosíl·lab flors ens funciona millor, per qüestions mètriques, que no pas roses. I potser la fem servir amb un to menys líric. I evidentment si pensem en les roses de la noieta del poema de Leopardi hem de pensar en l’englantina o en les roses de bardissa, que són les que troben els nins i els punxen quan en cullen, perquè són punxadisses.
Parlo de tot això perquè un amic meu que té la sort de viure al camp i pot sortir a passejar pel bosc per distreure’s de les cabòries del seu confinament, m’envia cada matí, per desitjar-me bon dia, una flor que ha vist i fotografiat. La flor va acompanyada pels noms de la planta. És una manera d’alegrar-me, confinat com estic a la gran ciutat, i compensar-me d’alguna manera de no poder caminar pel bosc ni seguir els caminois i veure les herbes folles dels marges i les varietats florals que ens pot oferir el sotabosc.
Quan algú et fa un regal tan delicat i adient i constant, bé li has d’agrair d’alguna manera equitativa. Confinat a ciutat, només puc vagarejar per la meva imaginació i així cada dia dibuixo una flor imaginària, fotografio el dibuix i l’hi envio al meu amic per desitjar-li bon dia. I així com ell acompanya les flors amb el seu nom popular —moltes vegades molts noms—, jo també he de batejar les meves flors dibuixades i inexistents en la naturalesa i les acompanyo d’un nom inventat. M’agrada jugar a fer d’Adam, que batejava les coses, i també jugar una mica a Déu totpoderós que les feia. Com que el confinament s’ha allargat, els meus dibuixos han anat apilonat-se i ja en tinc gairebé una cinquantena.
Parlant de flors i violes, de roses i violetes i de poemes, ara em ve al cap un poema de Gabriel Ferrater que acaba amb uns versos que sempre m’han fet pensar en els versos finals del poema de Leopardi que he citat en començar. El poema de Ferrater es diu La ciutat. És un poema breu on ens diu que la ciutat és plena de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de dones i, sobretot, per al cas que m’ocupa, de nens. “Plena de nens que només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal, tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta, a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no, francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No vull dir-te res més! N'hi podria dir moltes de coses, i més Leopardi, que del sofriment en sabia una estona, però el deixa tranquil. No vol fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.
