28/12/2018

Fragments de dietari

Ja ha passat Nadal i ha passat Sant Esteve i ha passat el dia dels Sants Innocents. La meitat de les festes. Ara falta només Cap d’Any i Reis.

Un any més. Començarà l’any dinou del segle i no podem pas dir que prometi gaire. Segurament més desgràcies que coses agradables. Més injustícies que justícia. Nadal ha estat trist. Els nostres presos i els nostres exiliats ja el celebren així per segona vegada. Només hi ha l’alegria que la gent no es cansa d’acompanyar-los, de prop o de lluny, físicament o mentalment.

Miro el final de la Missa del Gall, retransmesa per TV3. Una mica trista i ensopida, m’ha semblat. He trobat a faltar alguna nadala al final, o bé un esclat de l’orgue nou. Res. El 'Virolai', això sí, que la nostra televisió ha tallat abans que s’acabés. Tot com una mica forçat. M’ha semblat que els escolans cantaven millor que els últims temps.

Cargando
No hay anuncios

A casa tenim un pessebre petit. Suro, molsa, quatre branquillons d’avet que fan d’arbre, un camí de neu, feta amb sal grossa, per on van cap al portal mitja dotzena de pastors, una bassa, feta amb paper d’alumini, on renta una dona i per on neden dos aneguets. I una caseta al fons, voltada d’aviram. En un racó una mica amagat, el caganer, que mai no hi falta perquè és el símbol de la carnalitat del Misteri de Nadal. ¿O és que algú es pensa que el Nen Jesús no feia caquetes? I la Mare de Déu no tenia aquests bolquers moderns que tant anuncien. I sant Josep no era pas un pare modern d’aquests d’ara, que s’esforcen per compartir la feina de la casa. Al nostre portal, a part de Josep i Maria i el Nen, hi ha, com cal, el bou i la mula. Per a mi sempre han estat simbòlics. Tots dos estèrils, s’estan allà, impertèrrits, i escalfen una mica els peuets del Nen amb el seu baf. I l’àngel, que, en aquesta història, hi té un paper important. Ell va anunciar a Maria que seria Mare de Déu, i, als pastors, que el Nen havia nascut. I va parlar amb sant Josep que no es sorprengués del Misteri. I més endavant, que fugís cap a Egipte per no caure en mans dels sicaris d’Herodes que buscaven nadons mascles d’un any.

Mai no he sabut si Sant Esteve se celebra tan al nostre país i en d’altres perquè va ser el primer màrtir o simplement perquè és l’endemà de Nadal, tal com es fa amb l’endemà de Pasqua. Tant la Florida com la Granada. Els dilluns de Pasqua són festes de desintoxicació, festes de l’endemà. Em sembla que Sant Esteve també. És, com si diguéssim, el dilluns de la Pasqua de Nadal, només que poques vegades s’escau en dilluns. O sigui que la lapidació del diaca Esteve no té res a veure amb els canelons.

Cargando
No hay anuncios

Charles Péguy tenia una especial devoció pels Innocents. El seu Misteri dels Sants Innocents és una autèntica delícia. Ara ningú no el llegeix, i, a França, si parles bé de Péguy et miren amb mala cara. La França catòlica cada dia és més esvaïda i tot això dels llarguíssims poemes de Péguy no els interessa gens. Péguy parla amb una tendresa corprenedora d’aquests nens assassinats pel rei malvat. Al final del poema, cedeix la paraula a Déu i li fa parlar dels Innocents, i li fa dir que són nanos de la lleva del seu fill. I diu que, al cel, juguen a la rutlla, amb les seves corones i les seves palmes. Péguy va morir al començament d’una guerra que no va veure com s’acabava. Ara ha fet cent anys del final de la guerra que va capgirar Europa. La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s’hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic “Jo no ho veuré”, sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d’ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana.

L’home és infeliç perquè pren consciència de la nul·litat de si mateix i de totes les coses. Per això potser és millor viure en la solitud i la calma d’aquella cambra de què parla Pascal. I no pensar gaire en res…