Inici de tardor

Escriptor i pintorEl setembre ha fet els seus darrers escarafalls i la tardor obre demà la seva porta carregada d’incerteses. Diuen que serà una tardor calenta. Suposo que en referència a la política més que no pas a la meteorologia. En aquest aspecte, serà com totes. Pluges, vents, dies dolços de solet encoratjador. Fullaraca rodolant, després podrint-se. Boires ofuscadores. Primers freds. Pel que fa a la tardor política, la veritat és que no sé què pot passar perquè sigui veritat això de la tardor calenta. ¿Potser el dia primer d’octubre s’encendran tots els senyals? Què passara? No ho sé. A vegades penso que no passarà res. Penso que als nostres polítics ja els està bé fer la viu-viu en la neoautonomia, deixar passar els dies en la 'pax hispana' per allò de qui dies passa, anys empeny. No crec que ells tinguin ganes d’empènyer res, però. Em refereixo a ERC i al Petdegat, o com es digui, és a dir, la neoconvergència. No sé quina cara faran en el primer aniversari d’aquella proclamació de la República, furtiva i sense cap glamur. Ni tan sols van ser capaços d’arriar la bandera espanyola. Ni per una estona.

Ja fa molts anys, el compositor gironí Xavier Montsalvatge, que també feia la crítica musical a 'Destino', va dir, parlant de Frederic Mompou, que era un músic de rajolí petit. L’expressió veig que ara ha fet fortuna, aplicada al país, degut a Josep Carreras, el gran tenor, que suposo que coneix el dictamen de Montsalvatge. Sí, som un país de rajolí petit. I aquest rajolí, aquella nit de la proclamació de la República, de tan petit, es va estroncar. I ara vivim en una mena de gota a gota terminal. No sé si ho veuen, però això em temo que s’ha acabat.

Si hem d’esperar alguna cosa d’aquests dos partits que representen la majoria dels catalans independentistes, anem bé. Ells, a part d’anar a la grenya contínuament i a part d’estar dividits per dins, només parlen d’esperar, d’anar a poc a poc, d’oblidar qualsevol full de ruta. Ara sembla que hem d’esperar els judicis. I llavors què? ¿Ens mouran a fer alguna cosa? No, no s’ho pensin pas. Llavors haurem de continuar anant amb compte, ploramiquejant, això sí, però sense fer res que pugui desencadenar altre cop la llevantada del 155 i ens faci perdre bous i esquelles. Visca la neoautonomia. Tornarem al plor, i al peix al cove, que a aquestes altures ja està més que passat i fa pudor.

Tampoc no tinc gaire confiança en la llum del nord, sempre un pèl tèrbola i inconsistent. El sol de Waterloo escalfa poc i em sembla que no tindrà prou virior per encendre el piló de fullaraca amuntegada als nostres topants. Tampoc d’això que en diuen Europa, tan aviciada en el seu benestar, en la seva somnolència monetària, no en podem esperar res. Fer-ho és d’il·lusos. Llavors què?

Només ens queda una sola solució. Nosaltres. Aquest milió indefectible que cada any surt a manifestar-se. I l’ANC i la CUP i els CDR. Res més. Ni l’Òmnium, que em sembla més conservador. Només el poble. S’ha dit infinitat de vegades. I és així. I desobediència, esclar, vaga general. Aturar el país fins a fer trontollar l’economia d’Espanya i d’Europa. Només això ens pot salvar. És un risc, evidentment, és el risc que ens salva. ¿Estem disposats a patir? La pregunta és aquesta. I com que la resposta és no, he d’afirmar que tot està acabat. Ja sé que soc molt pessimista. I cada dia més.

Però existeixen els miracles. Una conjunció feliç a Europa que miri una mica per nosaltres. Que Espanya sigui intervinguda i que l’obliguin al referèndum. Tot i que ja l’hem fet, el tornarem a fer. Però, el guanyarem? Jo crec que no som prou els que votaríem que sí. Catalunya està molt espanyolitzada i, a més, molta gent té por. Els vots positius no arribarien al 50%. Vull equivocar-me. Desitjo ardentment equivocar-me. Perquè la situació és insuportable. I cada dia ho serà més. L’única salvació que tenim com a país és sortir d’Espanya. Un nou Estatut i la neoautonomia són la mort.

A poc a poc avançarà aquesta tardor calenta que comença demà. Demà, la nit serà igual al dia, això vol dir la paraula equinocci. Però, després, cada dia, la nit serà més i més llarga. La tenebra s’anirà estenent sobre el país. La tenebra real i la simbòlica i el llarg hivern del nostre descontentament ens espera una vegada més, segurament de forma definitiva. Si poguéssim ser aquells 'happy few' de la Batalla d’Agincourt!