Juny

Juny dels meus somnis, escrivia la vella Colette. Juin de mon rêve. Vaig llegir aquest text de Colette quan tenia setze anys, en una antologia de textos francesos de quan feia sisè de batxillerat. En els mediocres estudis d’aquella època, aquesta antologia, caiguda a les nostres mans per atzar, va ser un descobriment. L’albatros, de Baudelaire, la Présentation de la Beauce a Notre-Dame de Chartres, de Charles Péguy, i aquest text de Colette em van sacsejar d’una manera inoblidable. Colette, que és una gran escriptora, a més d’una gran aficionada a la cuina, em va acostar al mes de juny de la seva joventut. El mes de juny és també per a mi un mes dels meus somnis. Com que era bon estudiant, mai he relacionat el juny amb el terror dels exàmens. Els feia i ja estava. No m’impedien viure el juny plenament, sobretot la naturalesa exultant, la dels boscos de prop de la meva ciutat, sobretot els de la vall de Sant Daniel, pas obligat per pujar a Sant Miquel, o els del fons de la mateixa vall, la font dels Lleons, per exemple. Tot era més net i solitari que no pas ara. Prop dels camps a punt de sega florien xuclamel, pèsols d’olor, ginesta, i dins dels camps, entre els cereals madurs, els blauets i les gladioles. I en algun tou humit hi podies collir maduixetes de bosc. I hi havia silenci. Ara, amb la variant de la N-II, i amb la multitud que deixa residus on vol, tot és diferent. La ginesta estava florida perquè una de les joies del mes de juny és la festa de Corpus. I la ginesta és la flor de Corpus. A la meva ciutat, Corpus era una festa molt especial. Es feien alfombres (ja ho sé, que hauria de dir catifes, però em sona malament; a més, què carai, nosaltres fèiem alfombres) de flors, i la processó era una mena de celebració litúrgica i teatral alhora, espectacular, amb l’olor de l’encens barrejat amb la de la ginesta, amb l’olor de la cera dels ciris (els grans portaven atxes) que es barrejava amb la fortor dels fems dels cavalls i l’olor peculiar dels clavells esclafats per les botes dels soldats. A l’espectacle hi contribuïa l’escenografia, única, de l’escalinata de la catedral. Per allà baixava, lenta, majestuosa, la custòdia, sota el tàlem de brocat, portada per diaques vestits amb alba. I les campanes s’afegien a la festa, i tothom cantava: Lauda sion i Pange lingua! Corpus era la gran festa del meu juny, del juny dels meus somnis.

També hi havia les cireres. No puc pensar en el juny sense pensar en Montserrat Roig i en el seu temps de les cireres. I en la vella cançó. Quand nous chanterons / le temps des cerises… i l’alegre rossinyol i el merlot burleta estaran de festa… El vermell de les cireres, el negre de la merla i els cants del rossinyol, que bé que lliguen en aquests junys perduts de la meva joventut.

També hi havia les processons dels Corpus rurals. Passaven entre els camps, entre les espigues daurades. Tot era més senzill, no hi havia aquell concert sumptuós de campanes ni aquella custòdia gòtica, però hi havia una entranyable sensació de plenitud de collita propera. També hi havia ginesta desgranada escampada pels camins terrosos i munts de roses vermelles d’aquelles petites que fan els rosers enfiladissos.

A França és el temps del clafoutis, aquest pastís que es fa amb cireres i tan bé lliga amb el Corpus rural. És un pastís pagès, per dir-ho d’alguna manera. També és el temps de les berenades sota els arbres i la meravella dels abricocs (ja ho sé, que hauria d’escriure albercocs, però per a mi sempre seran abricocs), sucosos i gustosos. I és el temps de les peres de Sant Joan, cruixents i dolces, que s’han de menjar de pressa perquè es fan lloques aviat. També és el temps dels primers préssecs mollassos, si és que encara en queda algun, si no se n’ha perdut la mena.

I ara què? Només recordar? Ja és ben trist. Perquè la veritat és que res ja no és el que havia estat fa ben poc. Els que hem estat confinats a Barcelona encara no en podem sortir. No podem anar a veure si en algun poblet encara es fa el Corpus com abans. Espero que sí. Tot ha canviat massa de pressa. Ara tot és anar a la platja i fer gresca nocturna a les terrasses dels bars. Potser és millor viure confinats. De fet, encara que ens passin a la fase 2 o a la 3, continuarem confinats espiritualment per aquest estat d’excepció que ens vol tenir lligats per sempre més. Llibertat? Un somni. Independència? Un altre somni. La llibertat dels presos polítics? El retorn dels exiliats? Somnis. Més m’estimo somiar en aquells junys d’abans, com feia la vella Colette.