La Candelera

Demà és la Candelera. És el sant de les Candelàries i de les Purificacions. Per què? Doncs perquè celebrem dues coses: la Presentació de Jesús al temple i la Purificació de Maria, Mare de Déu. I com que en tal ocasió s’oferien candeles i s’anava en processó amb les candeles enceses, d’aquí ve el nom popular de la festa. Des de molt antic, aquesta ha estat més una festa de la Mare de Déu que cap altra cosa. Potser pel signe visible de les candeles i de la llum. Els humans necessitem signes visibles. La cera que crema, les flametes de les candeles, la seva petita escalfor, la llum que fan, s’han convertit en signes visibles d’altres coses. Quaranta dies després d’un naixement, els jueus presentaven la criatura al temple. I la seva mare es purificava. Josep i Maria van fer el que era costum.

Fa cinc o sis anys, tal dia com avui em trobava a Poblet. Vaig anar-hi amb una colla d’amics i hi vam sopar i dormir i l’endemà vam visitar el monestir. Però havent sopat vam anar a completes. Els monjos canten, absolutament a les fosques, els salms obligats i l’himne, el famós Te lucis ante terminum. I dic famós perquè Dante el cita a la seva Commedia. Enlloc són les completes tan impressionants com a Poblet. Aquella nau immensa, despullada, fosca, s’omple de la veu dels monjos, monòtona, pausada. Com va escriure sant Bernat, pare espiritual dels cistercencs: “Si hi ha cant, que sigui ple de gravetat, ni lasciu ni rude. Que sigui suau sense ser lleuger, que encanti l’oïda per tal d’emocionar el cor, que alleugi la tristesa, que calmi la còlera, que no buidi el text del seu sentit, sinó que el fecundi”. En acabat, la foscor es va dissipar tènuement. Es van encendre un parell de ciris davant de la imatge de Maria i els monjos, cavallers d’un altre orde, van dedicar a la seva Dama aquella oració que és tradició que va ser composta per sant Bernat. Salve, regina! A la sortida de l’església, la tenebra envoltava el monestir. Però l’endemà, a la missa conventual es beneirien les espelmes, les candeles, i tots, amb la nostra petita flama a la mà, aniríem en processó fins al nostre lloc. La festa de la llum.

La llum va ser una obsessió medieval. La recerca de la llum va conduir l’abat Suger de Saint-Denis a les seves experiències arquitectòniques i sumptuàries. Va aprofitar la construcció de les voltes en ogiva, un invent tècnic recent, per alleugerir els murs, que fins llavors eren pesants i foscos, i va convertir la pedra espessa en pedres precioses translúcides: els vitralls. Tot per la llum. La llum era el signe visible de Déu. La pompa simbòlica de Suger va ser obviada per sant Bernat. Per això els cistercencs no feien vitralls de colors, només blancs. Només la llum.

“Què és la llum?”, es pregunta Marsilio Ficino. I respon: “Vitalitat dels àngels, revelació del poder celestial i riure de cel”. La llum és el riure del cel. I Dante diu: “Què és el somriure sinó un esclat de goig de l’ànima, una llum que expressa el que passa a l’interior?” D’aquí el somriure que il·lumina el rostre de moltes escultures gòtiques. A mesura que les esglésies s’il·luminen per dins amb la llum física dels vitralls i els seus reflexos en l’or i les gemmes de l’orfebreria litúrgica, les escultures gòtiques s’il·luminen amb dolços somriures que manifesten la llum que els ve de dins. Déu és llum, per tant, també ha de somriure. I Dante s’atreveix a escriure: “Oh Llum eterna que en tu sola vius, / sola t’entens, i de Tu coneguda / i entenent-te, t’estimes i somrius!” Aquest entendre’s és el fonament de l’amor cap a ell mateix. I d’aquí venen la llum i el somriure. Teologia pura i pura contemplació. Això és el que fan els cavallers de Sant Bernat, encara avui, a Poblet i a tots els monestirs cistercencs escampats pel món. Si poden, vagin aquesta nit a completes a Poblet. No ho oblidaran mai.

Després d’aquests dies de vergonya en què un no entén res, com es fa necessària aquesta llum de dins, aquest comprendre’ns a nosaltres i al país, capaç de generar l’amor i el somriure.

Tal com vivim no arribarem enlloc. Mai no farem un país lliure i fort que faci que l’estimem i en ell ens estimem a nosaltres mateixos. Els soc ben franc, hi ha dies que em fa vergonya ser català. I ja fa molts dies que em fa vergonya.

Demà pensaré en les candeles enceses de la Candelera i quan vegi la imaginària flameta càlida que oscil·la a les meves mans desitjaré una mica de llum de l’altra, la de la intel·ligència, per a mi i per a tots els polítics que sembla que viuen a les fosques.