Notes disperses

Escriptor i pintorS’acaba el gener. Ha passat el meu aniversari. He fet setanta-sis anys, que ja són anys, tot i que no m’ho sembla. Vam presentar, a la Llibreria 22 de Girona, el meu últim llibre de poemes. Detesto allò que s’ha posat de moda de dir-ne poemari. Com d’un argument dir-ne argumentari i d’una comparació dir-ne una comparativa. És la pedanteria actual. A la presentació hi havia molta gent, amics, sobretot. I va presentar el llibre en Pep Nadal, que va fer un discurs profund, seriós i generós. No és l’habitual en aquesta mena d’actes. Li estic molt agraït.

A Sant Feliu de Guíxols tot està aixecat. A la plaça del mercat estan renovant el paviment. Prego perquè no se’ls acudi, en el seu afany de modernitat, de canviar el sauló per un granit prim i trencadís. Tindríem una plaça dura en comptes de la que hi havia hagut fins ara, tendra, carnal i acollidora. Però mai se sap. Perquè el nostre Ajuntament vol ser modern. Tan modern, que, darrerament, ha reculat fins a l’any 1937. Darrerament, ha desaparegut el nom del sant patró del poble, Feliu, del topònim, i el poble s’ha convertit simplement en Guíxols. Guíxols!, que ningú no sap què vol dir. Espero que el seny torni i torni el nom del sant i l’Ajuntament oblidi les lleis dels rojos de 1937. I que es retiri aquest bibelot gegant de plàstic de coloraines que contamina la vista del mar des del Passeig i la Rambla. Per sort, davant de l’Ajuntament torna a onejar (quan fa vent) l’estelada que algun salvatge havia fet desaparèixer. El que no hi ha, encara, és el llaç groc i la pancarta que demana la llibertat per als presos polítics. Em diuen que dijous el ple va aprovar posar-los, amb els vots en contra del PPSC, o com es digui ara aquest partit. Espero que pengin un llaç immens i una pancarta clara i precisa que digui: “Llibertat per als presos polítics”.

Avui fa una dia una mica rúfol. El sol, amagat sota una espessa capa de boires baixes i núvols calitjosos, escalfa prudentment. És a dir, no fa fred, però el dia és tèrbol. No he anat a veure el mar per mirar si ja havia tornat al seu nivell habitual, si les minves ja havien passat. Les mimoses comencen a florir, tot i que, almenys en aquest rodal de la vall d’Aro, encara no han fet el seu ple. Les més precoces, però, s’han sumat a la petició de llibertat per als presos que, sense haver fet res, es consumeixen a les presons de l’Estat franquista. Ells són el pes més feixuc de la nostra tristesa col·lectiva.

Estic llegint l’últim llibre de Josep Pla. M’ha costat de trobar. Sembla que es ven com l’aigua. I és que a la gent li agrada llegir-lo. Ens explica tan bé! I si, com fa de tant en tant, en diu alguna de grossa, riem per sota el nas i pensem: apa, Pla, sou incorregible. A Pla li agrada d’espatllar les seves pròpies planes. Li agrada dir un estirabot després d’haver escrit una pàgina superba. Per despistar? Per un sentit del ridícul exagerat? Aquests viatges entre la més alta literatura, baudelairiana i proustiana, i la quotidianitat verbal més palesa em resulten entranyables. Si, a Kipling, Auden l’hi perdonava tot perquè va escriure bé, a Pla jo també l’hi perdono tot per la mateixa raó. Submergir-se en un bany de Pla és reconfortant. I ara ho estic fent, tot i que aquest llibre és irregular i potser amb massa papers que ja havíem llegit, si bé no exactes, sí molt semblants, i papers que no eren especialment per publicar, apunts per treballar-los i convertir-los en literatura. És un llibre que, com a tal, se li nota un pèl massa la facticitat. Però, comptat i debatut, és un llibre magnífic. És Pla i, com sempre, conté pàgines esplèndides. Les primeres vint pàgines, per exemple, en què fa una diagnosi dels mals dels catalans i n’explica admirablement les causes.

Al llibre de Pla que estic llegint, hi ha dos menús explicitats que em semblen mal transcrits o mal llegits. Pla, que de cuinar no en sabia ni un borrall, de menjar sí que en sabia i, per tant, no és creïble que se li faci dir, per dues vegades (p. 118 i 191), “sopar de peix” i tot seguit “pollastre en salsa” en un lloc, i en l’altre, “rostit amb mongetes d’esclovellar i verdes”. Crec que aquest doble “sopar de peix” ha de ser simplement “sopa de peix”. I que un “gelades” que apareix després de les mongetes d’esclovellar i verdes, qualificant-les, hauria de ser “gelat” o “gelats”, referit a les postres. Això són collonades, esclar, que diria el Mestre. Crec que cal anar publicant papers perduts de Pla, i en edicions tan ben fetes com aquesta.