Pentecosta

i Narcís Comadira
18/05/2018
3 min

Escriptor i pintorDemà és la Pentecosta. Pasqua Granada, com es deia popularment, donant un sentit de coronament a l’altra Pasqua, la de Resurrecció, coneguda com a Pasqua Florida. Aquestes dues Pasques, amb la de Nadal, tenien una prolongació festiva l’endemà; Sant Esteve, després de Nadal, i els dos Dilluns de Pasqua, perquè les altres dues se celebren sempre en diumenge. Nadal és mòbil. Nadal és sempre el vint-i-cinc de desembre. Les altres dues Pasques depenen de la lluna. Aquestes tres festes de l’endemà són idiosincràtiques de Catalunya, però no pas solament. Els anglesos també les celebren, si ho recordo bé de quan vivia a Londres. Ara veig que, aquí, a Catalunya, el Dilluns de Pentecosta no se celebra pas a tot arreu. Em sembla molt malament, perquè aquests tres dies festius són una cosa pròpia del nostre país i un tret que ens diferencia d’Espanya. Però ja se sap, tendim a la uniformització. I la llengua catalana també tendeix a diferenciar-se el mínim possible del castellà.

Pentecosta és la festa de la llengua, de la defensa de la llengua i de les llengües. De totes. Fins i tot de les més petites. I dic això perquè fa poc un militant de l’espanyolitat va gosar escriure que teníem el deure moral d’eliminar les llengües petites. De reduir el nombre de llengües. Quin disbarat! Les llengües són una riquesa de visió del món i la pèrdua d’una llengua és una pèrdua pel patrimoni del món.

Complerts cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció, els deixebles estaven reunits i, de cop, es va sentir una remor com d’una ventada vehement i l’Esperit Sant es va fer present en forma de foc i aquest foc es va anar destriant com en llengües petites que es van anar posant sobre els caps dels deixebles. Així van quedar plens de l’Esperit i van començar a parlar en vàries llengües. I la multitud que era allà, provinent de tot arreu, els entenia. La gent deia: aquests, no són tots galileus? ¿I com és que cadascú de nosaltres els sentim en la nostra llengua, en aquella llengua en la qual hem nascut? L’Esperit no va pas parlar en llatí, la llengua de l’imperi, sinó que es va fer entendre en una multitud de llengües, perquè cadascuna de les llengües en què havien nascut els presents tenia el dret de ser tinguda en compte, per petita que fos.

Pentecosta també és la festa de la intel·ligència, de la comprensió del món, que sempre es fa a través d’una llengua. Pentecosta és la festa de la plenitud. En una seqüència prodigiosa l’Església catòlica demana a l’Esperit que vingui, i se li diu Pare dels Pobres, Donador de Tresors, Llum dels Cors, Òptim Consol. Se’l tracta de Dolç Hoste de l’Ànima. I se li demana que renti tot allò que és brut, que regui tot allò que és àrid, que sani tot el que està malalt, que faci flexible tot allò que és rígid, que escalfi tot allò que és frígid, que doni una joia perdurable… En un sol text, la llista de les nostres mancances i tot un programa del nostre desig. I en el famós 'Veni Creator', l'himne de les vespres de la festa, es demana a l’Esperit fèrtil que ens visiti la ment, que ompli amb dolls de gràcia els cors que va crear. I se li diu que és el Defensor, la Font, el Foc, l’Amor, el Dolç Ungüent de l’ànima. I se li demana que allunyi l’enemic, que faci llum als sentits, que vessi l’amor als cors…

Totes aquestes coses, un cop a l’any, la gent les sentia i, amb més o menys fe, se li posaven a dins. I aquestes estructures lingüístiques d’expressió exacta i plenes de sentit poètic, és a dir creatiu, podien ajudar-los en els seus moments difícils.

Aquest any la Pentecosta ha arribat aviat, precedida per pluges sovintejades. Els camps són verds i els arbres han brotat amb una força encoratjadora. Els marges són plens de ginesta florida i les roselles esquitxen de vermell les vores dels camins. Jo voldria que tot això fos simbòlic. I que l’Esperit es posés sobre el nostre país cansat i sofrent i ens fes generosos per perdonar i forts per continuar lluitant i intel·ligents per poder comprendre aquest garbuix presidencial a què ens ha abocat la repressió dels qui poden permetre-se-la. Ara tenim dos presidents, un de legítim, a fora, elegit per tots els catalans i un de legal, aquí, elegit també per tots els catalans en unes eleccions imposades. Jo m’estimo més veure el president de fora com el cap de l’estat i el d’aquí com a primer ministre. Però, esclar, això és una fal·làcia. Una fal·làcia patètica. Que l’Esperit Fèrtil els il·lumini a tots dos. I a nosaltres ens doni força per suportar una història tan trista i castradora.

stats