Sol de novembre

Fa un dia plàcid de novembre, sol sostingut. La ciutat trafegueja incansable. Els taxis baixen tots plens. El carrer va carregat de furgonetes. És aviat. Les botigues comencen a obrir. Pugen les persianes metàl·liques amb una certa indolència. És l'hora que els bars i els cafès encara són plens de gent que fa un cafè i es menja un croissant d'aquests plens de greixina verinosa. El matí estira els braços, mandrosos. Cal tornar-hi. Tot és normal, però la processó va per dintre. Perquè, tant si es vol com si no, la ciutat no viu una vida normal. Té un pes a sobre que li dificulta la respiració. Una opressió. I aquesta opressió és la del disgust i la de la incertesa. Sobre tota la ciutat pesa un núvol d'incertesa. Sembla que els turistes han minvat. Sembla que els creuers s'estimen més atracar a Tarragona que no pas a Barcelona.

Els que som republicans sabem d'on ve aquest malestar, aquest pes, aquesta opressió. Però els que són monàrquics, diguem-ho així, també el senten, aquest malestar. La tossudesa de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet: torbar la sagrada pau de la sagrada pàtria Espanya. Però, ¿i els altres, els que també s'ho passen malament, que viuen inquiets? Doncs sembla que a l'Estat només li interessa que siguin els republicans, els sediciosos, els que paguin. Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso. Estaria ben enfadat de sentir-me ignorat i immediatament em passaria a engrossir les files del republicanisme més radical. No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa.

Però deixem estar aquestes coses, perquè avui fa un sol de novembre dolç i benigne, que embolcalla el món. Un sol sostingut. Els carrers tenen una llum tan agradable que la ciutat sembla fins i tot neta. Els plàtans de l'Eixample es retallen, nítids, sobre el gris dels panots de les voreres. La llum els perfila l'escorça tacada i les poques fulles que els queden estan com adormides en un son terminal i aquiescent. Esperen la caiguda que serà un dia d'aquests, quan el Temps decideixi uns dies de pluja i de vent i de fred. Però, mentrestant, pengen resignades i felices. "A l'arbre hi ha una fulla que ja està apunt de caure –va escriure Carner– i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura". L'últim raig del dia d'aquest sol de novembre és molt savi. S'adona que la pobra fulla ja està a punt de caure i no hi pot fer més, la seva pietat fa que li doni tot el que té, la seva llum daurada.

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez. I pensen i debaten si han de donar suport a la seva investidura. I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres. Per aconseguir això estan disposats a renunciar a vint-i-cinc anys de llibertat i de república. Francament, no ho entenc.

Vaig pensant totes aquestes coses mentre passejo per l'Eixample i em deixo banyar pel sol de novembre. Amb mi, també passeja una mamà amb el cotxet, alguna velleta acompanyada per una sud-americana. El sol de novembre també daura la carona del nadó ben arraulit. El nadó no està a punt de caure, està a punt de créixer. Lentament, ho farà, i serà l'alegria de la seva mare i després serà una llarga font de preocupacions i problemes. Però és la vida, que diuen. Penso que igual passarà amb la nostra República. Penso que, quan la tinguem, de seguida serà un niu de problemes i de preocupacions. Però ja voldria jo que el sol de novembre de l'any vinent, pietós, li daurés la carona.