Alguna cosa que tingui sentit

Tot va com va. Tirant a malament o pitjor. Hi ha toc de queda. Queden pocs paisatges que es puguin mirar amb tranquil·litat. Hi ha competicions de mediocres on hi hauria d’haver excel·lència i empatia. No hi ha empatia. Hi ha molts interessos i manca de preocupació per trobar les paraules exactes. No és estrany. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, menysprea l’anglès per afavorir el castellà perquè “l’anglès és una llengua d’un país que se’n vol anar“. Pues molt bé, pues adiós. L’encara regidor de Barcelona Manuel Valls opina que, “al voltant del català i el basc, hi ha una lògica sectària, una exclusió i una expulsió que són preocupants”. El que és preocupant és que siguin llengües minoritzades. Per no titllar d’esperpèntiques les anades i vingudes d’aquest home. Pobra grandeur, tan malmesa. Quin ridícul, tot plegat. Però la llengua fa la traveta sempre que pot. Per això encara no sabem si és obligatori el teletreball a Catalunya o si el que és obligatori és promoure’l o si val més que no sortim de casa ni per treballar, que a hores d’ara és l’únic que se’ns permet fer sense que ens posin una multa o ens demanin la documentació. No entenem res perquè no s’entén res. No és la llengua. És que entre la fatiga pandèmica i les classes de gramàtica acabarem per rendir-nos. Si és que no ho estem encara.

Volem recuperar el món tal com era, amb les nostres relacions socials, les feines, les activitats preferides, la nostra manera d’entretenir-nos. No volem canviar de vida encara que la vida ens ho capgiri tot. Enyorem el passat perquè allà ens coneixíem els refugis. Ara les parets són més feixugues i es fa difícil trobar una estona de calma. No aquell moment fugaç que cau i no et dona temps d’assaborir-lo. Em refereixo a la quietud. El repòs. La placidesa i l’assossec. Les autoritats no ens hi acompanyen. Parlen per criticar altres llengües o per enveja poliglota des d’uns imperis suats. Silencien evasions d’impostos i gestions fracassades des del primer minut. Diuen sense pensar el que pensen fer que després no faran perquè no es pot fer i fan el que no han pensat que no es pot fer. Això és el que s’entén. Durant tots aquests mesos de no poder obrir les finestres de bat a bat per respirar un tros d’horitzó, ningú ha pensat en una estratègia que no passi per limitar els nostres drets. Cada vegada en pitjors condicions, naturalment. El desgast físic i mental de la població és alarmant, però encara hi ha qui troba un moment per la sociabilité, sempre, això sí, que es parli un idioma universal com el castellà. Fa la sensació que hi ha moltes persones que només són mals exemples. En totes les llengües. Això sí que és universal.

En una videoconferència recent al CCCB, Angela Davis deia que s’ha de buscar “un model socioeconòmic basat en les necessitats en comptes dels guanys”. Com sempre, Davis té raó. Ja fa temps que hauríem d’estar aplicant aquest model però ni tan sols una situació tan greu a nivell mundial és capaç de desviar l’atenció cap al que és obvi. No hauríem d’esperar a posar-nos malalts tots de cop per canviar el guió de la pel·lícula. Però ni així. L’acumulació de riquesa es guarda cada vegada en menys mans. A les persones sense sostre se les eximeix del toc de queda. També de la vida, en general. I sobretot, de sostre. Són els marginats i són els marges. Som nosaltres si no haguéssim tingut tant a favor i són els altres que ho han tingut en contra. Necessitem més empatia per viure millor. Aquest és el guany.