Els béns essencials
Un estudi fet pel Center for Economic Policy Research ha arribat a la conclusió que la pandèmia ens ha portat la nostàlgia a través de la música. Han analitzat el consum de Spotify durant el confinament a diferents països i han vist com augmentaven les reproduccions de hits del passat, especialment quan s’arribava als 60 dies de l’estat d’alarma. La música ha portat cadascú a un lloc on s’hi ha sentit bé, per les raons que sigui. Una cançó ens evoca paisatges diferents i moments per recordar. També per oblidar. Els pèls no es posen de punta igual per a tothom ni en el mateix moment. El passat, a través de la música, ens dóna benestar emocional allà on ha desaparegut. És una manera de fugir de la realitat, i els éssers humans sensats sempre busquem una manera o altra de fugir-ne. La realitat, en general, és massa espessa. El poder que té la música d’agafar-te de la mà i fer-te anar allà on et transporta és molt únic. Tampoc calia una pandèmia per tornar a escoltar les cançons de la nostra vida ni per confirmar el que ja sabíem: que la música cura. Ho constatem. I recordem que com que la nostra relació amb la música genera una situació tan única, sempre s’agraeix que els mòbils no sonin a tot drap al tren, al metro o en una sala d’espera. Els gustos també són molt personals i la diversitat fa la cosa, però definitivament no és bona idea compartir-los en els espais públics. Encara menys a través del so tan desagradable que genera l’altaveu del telèfon.
El passat ens dona seguretat davant d’un futur (i present) incert. La incertesa hi ha estat sempre però la pandèmia la fa evident, entre altres coses perquè ens ha trencat costums i ens obliga a relacionar-nos diferent entre nosaltres i amb el món. Ara només podem somriure amb els ulls. Trobem a faltar la música en directe tal com la vivíem abans (llista de les coses que no es poden perdre) i ens delim per compartir-la amb grups d’amics reunits tranquil·lament. Ballar i que ens ballin. La música és un bé essencial. Com ho són les diferents manifestacions culturals. Sense la cultura la nostra vida seria molt pitjor del que hem viscut en confinament. No hauríem tingut pel·lícules i sèries a l’abast, per exemple. Hem tingut llibres, encara que ens costés concentrar-nos per llegir. Ara trobem a faltar poder anar amb llibertat a concerts, teatres, exposicions, cinemes, festivals o presentacions perquè ens hem anat omplint la vida d’allò que ens permet fugir de la realitat durant una estona. També d’allò que ens presenta altres realitats que no són les nostres i ens fa comprometre’ns vitalment. Per la bellesa. Pel que cadascú de nosaltres entén per bellesa. Hem llegit, hem vist, hem escoltat, hem mirat, hem viscut experiències que ens han emocionat. És un passat que ens acompanya com ho fan les coses bones de la vida. És una llista de coses que no es poden perdre. Tenim les emocions a flor de pell i necessitem que algú les bressoli.
La cultura ens ha donat la possibilitat de relacionar-nos amb la vida a través d’uns instruments meravellosos. És una música que ens acompanya sempre i que teixeix entre nosaltres universos comuns. El temps de la cultura és tots els temps. Recorda el passat, viu el present i ens endevina el futur. Allò que tenim al cap i podem veure i sentir a través d’una altra mirada és una manera de combatre la solitud natural que ens ve de fàbrica. Estem sols en els pensaments. Hi ha prou metafísica a no pensar en res, va escriure Pessoa. I va posar tot l’univers en un poema.
Doncs això.